Viatjant amb el Che (II). Salar de Uyuni

Finalment trepitjàrem Bolivia després d’un intens viatge de 12 hores amb autobús amanit amb fred, pols i una aturada obligatòria, degut a l’enèssim problema mecànic de l’òmnibus. Uyuni, una població de 20.000 habitants ens esperava a 3.669 metres d’alçada, amb més fred, vent i pluja. Un acollidor hostal ens aixoplugà de les inclemències del temps per 70 bolivians l’habitació (7€).

Bolivia té una població de gairebé 10 milions d’habitants i una extensió de quasi 1.100.000 km quadrats (com Espanya i França juntes). La capital de facto és La Paz, però Sucre l’administra constitucionalment. Com a idiomes oficials hi ha l’espanyol, el quechua, l’aimara i el guaraní, i més del 60% de la seva població és indígena. Bolivia és el país més elevat, aïllat i escarpat de l’Amèrica del Sud i és dels més freds, calurosos i ventosos del planeta, la qual cosa el converteix en un dels més inòspits i dusos, i alhora apassionants del món. Tot i ser el país llatinoamericà més ric en recursos naturals, és el més pobre de tot sudamèrica amb una renta per càpita entorn els 1000 dòlars anuals.

El 1970 Eduardo Galeano en una crònica anomenada Toda Bolívia en un vagón, descrivia així el país altiplànic: ”Las vías están anegadas. Es época de lluvias (de novembre a març) y de las montañas se ha desprendido una mazamorra de barro y piedras que obstruye el paso durante varios kilometros. Las vías están anegadas: no se sabe por cuanto tiempo nos quedaremos aquí, clavados en medio de la cordillera desierta. <<¿Un día?>> <>> <<¿Quince días?>> <>>. No cabe una aguja en el vagón de segunda, repleto de contrabandistas y de contrabando, de mujeres indígenas de rostros minerales con sus niños a la espalda, niños de todos los tamaños, gallinas, ovejas a medio desollar, bultos de mercaderías que forman sólidas fortalezas inexpugnables todo a lo largo del pasillo.”

Som a principis de 2011 i el país no ha canviat gaire. Tot a Bolivia és una aventura, tant per les coses bones com per les dolentes. Els tres dies que vam passar al Salar d’Uyuni en són una bona prova. Els touroperadors et destaquen al detall el que faràs durant els tres dies i dues nits que dura l’expedició al salar més gran del món (12.000 km quadrats). Surts a les 10 del matí (hora amunt, hora avall) amb un jeep tot terreny que als 10 minuts ja se li ha parat el motor. No hi ha problema, el guía, en Sebastian, a més a més de conductor, era mecànic, cuiner, cambrer i un llarg etcétera, tan llarg com els tres dies que vam passar en l’inòspit Salar d’Uyuni.

El primer que vam visitar va ser un cementiri de trens: un enganyaturistes amb tota regla. Tot seguit quan tot just iniciàvem l’excursió cap al Salar, un control policial ens fa retrocedir fins a Uyuni per a cercar una llista amb tots els components de l’excursió (i un pensa: no hagués estat millor portar-la d’un bon principi? El que dèiem... una aventura). Després de parar en algún poblet per comprar quatre artesanies i veure algún museu, finalment vam arribar al Salar. L’espera havia valgut la pena. Quilometres i quilometres de planícies blanques s’escampàven al voltant nostre, sota un sol de justicia, la immensitat estava pintada de blanc.

La següent parada va ser a l’Isla del pescado o Isla Incahuasi. Era com un miratge enmig del desert blanc. La illa estava formada per roques, corall, càctus centenaris i una espectacular vista de tot el Salar. Una agulla en un paller, un alè d’esperança en la desesperança blanca. A partir de llavors el blanc va continuar sent el company protagonista de l’excursió fins arribar allà on haviem de passar la nit, i on va començar una altra aventura boliviana.

L’agència de viatges en la que havíem contractat l’excursió ens havia promès que dormiríem en un hotel de sal. Quina va ser la nostra sorpresa quan de sobte el lloc on suposadament havíem de passar la nit ja estava ocupat. Vet aquí que ningú ens havia dit que el primer que arribava s’hi quedava. Un petit detall que no us havia dit és que tots els viatges al Salar són organitzats i hi han com 40 agències diferents, és a dir que és com una caravana de 4x4 a la recerca del millor lloc. Vam continuar conduïnt durant una hora i mitja fins que vam trobar un hotel amb suficients places pels 18 expedicionaris, però com que qui avisa no és traïdor, i ja havíem avisat que Bolivia era una aventura, l’hotel no era de sal com ens havien promés.

En aquest punt el grup es va dividir entre els de bon aconformar, partidaris de quedar-se amb l’hotel que després de molta recerca haviem trobat, i els que van clamar al cel i van muntar un sarau perquè Bolivia deixés de ser Bolivia, i els bolivians deixessin de ser bolivians. Finalment aquella nit la sal va formar part del nostre entorn i vam tenir l’aclucada d’ull més salada que mai havíem tingut.

L’endemà perquè no ens agafés el toro amb l’hotel de la nit següent ens vam haver de llevar més aviat del previst. A les 5 tocàven matines. De fet els tres dies van transcòrrer a toc de timbal: parada de cinc minuts al lloc turístic de torn, quatre fotografies, tres esbufecs, dues mirades i un crit de: VAMOS, VAMOS!!! Això si parant a les imponents llacunes altiplàniques que s’obrien a més de 4000 metres d’altura, acollint a la més diversa fauna i flora del desert (a destacar: els flamencs de tres espècies que posaven com els més presumits del barri).

Després d’un dia de calor sufocant, vent polsós i paisatges exhuberant arribàrem dels primers al nostre refugi. L’alçada feia de les seves i conjuntament amb el cansament acumulat durant les hores extremes del viatge provocaren un efecte somnífer important. No obstant i després d’un bon sopar de carn de llama i un vinet acceptable, el mal d’altura va guanyar al cansament i la nit –tot i ser curta en hores- va ser llarga en sofriment.

Encara amb llaganyes als ulls i el cap com un bombu –això sí, i no sé per quins set sous, l’Anna fresca com una rosa- arribàvem al punt més alt del nostre trajecte a 4950 metres d’altura: els Gèysers Sol de Mañana. Allí, encara de matinada, uns pous profunds de fang i fumaroles sulforoses feien les delícies dels pocs agusarats que s’atrevien a desafiar el fred i la son pròpies d’aquella hora del matí. Tot seguit un relaxant i reconfortant banyet a les Termes naturals de Polques de la que emanava una aigüa calentoneta a 36º, que amb el contrast dels 5 grauets de temperatura ambient, hi cantàven els àngels.

Laguna verde i Volcán Licancabur van ser les dues últimes estampes d’un viatge llarg, dur i caòtic, però al mateix temps intens, aventurat i fascinant. Fins al punt que el podríem recomanar al més aventurer dels nostres amics, però no al més acomodat. Un cop vam haver-nos desfet de la meitat de la tripulació (dues escoceses i una japonesa de molt bona mena que van enfilar el camí d’Atacama), a les nostres tres ànimes catalanes (l’Andreu d’Olot va ser un excel•lent company de viatge) encara ens quedaven 7 hores de pols, música pop-peruana a lo Wendy, i unes terribles ganes de posar punt i final a aquesta Gran Aventura.

Tupiza es convertiria aquella mateixa nit en la nostra següent aventura. Un poble que de matinada ens va obrir les portes d’un indret tranquil, acollidor i amb un paisatge totalment diferent al que el Salar ens havia mostrat. La nit de Tupiza desprenia un roig intens directament de les seves entranyes. El roig sortia de les muntanyes, com si darrere seu hi hagués amagat en persona el mateix Che Guevara.

El Che, abans de convertir-se en guerrer llatinoamericà i durant el segon viatge per Amèrica llatina (com nosaltres), va escriure aquestes lletres amb les que ens hi sentim molt identificats: “ El nombre del ladero ha cambiado, ahora Alberto se llama Calica; pero el viaje es el mismo: dos voluntades dispersas extendiéndose por América sin saber precisamente qué buscan ni cuál es el norte”. En aquest cas la companya de viatge no ha canviat, l’Anna continua sent la meva voluntat dispersa.

joan

Veient les estrelles des de la ciutat més alta del món

Bolívia: tantes olors, gustos i menjars diferents... un no es pot resistir de probar-ho tot i malgrat el meu estòmac està a proba de bombes... aquesta última-- ha esclatat sense control. A mitja nit em desperto a l’habitació que acababem de llogar al centre de Potosí (la ciutat més alta del món) on hi haviem arribat feia poques hores per un camí de cabres procedents de Tupiza. Em desperto amb un sobresalt, suada i pàlida. Què passa? Només fan falta pocs segons per adonar-me què o qui m’ha despertat... els meus budells es regiren, el meu estòmac es queixa, i em provoquen un dolor que em fan veure les estrelles. Tot seguit em trobeu sentada al vàter, semblo una font, rajant per dalt i per baix incontroladament. Tot aquest escenari es prolonga fins les sis del matí quan en Joan desesperat i sense saber què més fer em diu: anem al metge, JA! Un taxi ens espera a fora. Mig tambelajant però amb el recolzament d’en Joan hi arribem, estic molt marejada.

La consulta del metge sembla més aviat la d’un veterinari. El preu: 10 bolivians la consulta, 1 €, això fa por. Em fa quatre preguntes i em pren la pressió: 80/50 què esperaveu? la font ja està seca. Em diu que estic molt pàlida i el cor està accelerat (haver perdut més d’un litre i estar a més de 4000 m. d’altura no ajuda). Em palpa la panxa i troba el punt exacte de l’infecció (quin mal!), és a una part de l’intestí prim. Ja té diagnòstic: la malaltia del viatjer. Alguna cosa que he menjat i m’ha provocat una infecció per no estar acostumada a aquests gèrmens. La cura? El suero oral que m’havia anat a comprar en Joan unes hores abans no em feia efecte. Al cap de dos minuts de pèndreme’l ja tornava a estar fora. Així doncs el metge decideix que m’han d’injectar suero i altres medicaments amb els quals “enseguidita te vas a curar”. Sap greu, però la desconfiança en certs procediments en aquest país hi són i no vam poder-nos estar de preguntar-li un parell de vegades si la via era nova i estèril. Per sort ho era, nosaltres més tranquils, però ell una mica ofès amb la pregunta.

Passem de la consulta del “veterinari” a la sala de tractament que semblava un hospital de campanya de la Segona Guerra Mundial. Per sort, estava buit. En Joan va haver de tornar anar a comprar a correcuita a la fàrmacia tot el que m’havien d’administar, inclús el suero i l’equip. Allà va aparèixer una infermera molt amable, la Carmen, i em va col·locar la palometa (tipus de via intravenosa més petita i per procediments de poca durada) amb el suero. Amb els medicaments el cel es va obrir, el dolor va començar a cedir i vaig poder dormir una horeta! Vam estar allà entre dos i tres hores i quan es va acabar el suero vam marxar.

En comptes de visitar la ciutat colonial de Potosí tal i com haviem planejat el dia anterior vam passar-nos tot el dia a l’habitació... fent repòs. Sortosament, jo tenia el millor infermer del món!

Anna

Viatjant amb el Che (I)

“¿Por qué será que que el Che tiene esa peligrosa costumbre de seguir naciendo? Cuanto más lo insultan, lo manipulan, lo traicionan, más nace. Él es el más nacedor de todos. ¿No será porque el Che decía lo que pensaba y hacía lo que decía? ¿No será porqué eso sigue siendo tan extraordinario, en un mundo donde las palabras y los hechos muy rara vez se encuentran, y cuando se encuentran no se saludan porque no se reconocen?”

Amb aquestes sàvies paraules de l’escriptor i assatgista uruguaià, Eduardo Galeano, em sento amb la obligació d’explicar i compartir la meva experiència boliviana, que per sort encara no ha arribat a la seva fi. Una experiència que m’ha fet descobrir una figura que tenia ganes de conèixer, una figura que m’ha inspirat força, ganes de viure al màxim, i un desig immens de comunicar-me, fruit de la fe en l’èsser humà, incitada per aquest gran personatge del segle XX. I aquest no és cap altre que Ernesto Guevara de la Serna, el Che.

Potosí s’ha creuat en el meu camí, en el nostre camí. Portem (amb l’Anna) gairebé una semana a Bolivia, i ja hem viscut un fotimé d’aventures. Vam entrar al país per la frontera xilena, sortint de Calama via Ollagüe. Tant bon punt vam posar els peus a quarts de sis de la matinada en l’autobús que ens ajudaria a passar la frontera xileno-boliviana, ja vam ser conscients del canvi de rumb (amb tots els sentits) que suposaria per nosaltres l’experiència boliviana.

Les ganes de conèixer Bolivia ens envaïen des de feia dies. Els preus de la patagònia xilena i argentina ens havien fet desitjar d’una manera exagerada el viatge cap al nord, cap a la Llationamèrica real, almenys la que nosaltres tan havíem anhelat i imaginat.

Abans d’arribar al desert d’Atacama, vam passar uns dies meravellosos amb la meva nona (àvia materna) a La Calera, un poblet al nord de Santiago de Xile. La seva companyia, recíprocament, ens va produïr un efecte familiar i proper, que potser necessitàvem, a l’estar tant lluny de casa en unes dates tan especials com és el Nadal. Unes vivències que em guardo per mi i pels meus, o per un capítol a part.

El dia 3 de gener partirem de La Calera en direcció a Antofagasta, una localitat costanera a 18 hores en autobús de Santiago. Tant sols vam romandre unes horetes en aquesta atractiva ciutat del nord de Xile, que exporta la major part del coure i altres minerals d’Atacama, i que és un important nucli pel comerç amb Bolivia, que va perdre aquesta regió en la Guerra del Pacífic (1879-1883).

Després de prendre una gustosíssima sopa de marisc i unes riquíssimes empanades camarón queso (gambes i formatge) al port pesquer d’Antofagasta, la nostra brúixola ens dirigí cap a San Pedro de Atacama. San Pedro destaca per ser un poble turistiquíssim però que manté la seva essència d’indret únic. El carrer Caracoles és l’eix vertebrador del poble. Perpendicularment se li van unint carrerons de terra farcits de restaurants, agències de turisme i hostals que et transporten, gairebé a un western nordamericà. Podríem dir que es tracta d’un mini Portaventura, només amb la vessant farwest, però real, res de cartró pedra.

El Càmping Los Perales, en ple centre sanpedrenc, ens va obrir les portes de bat a bat, gràcies als seus 4.000 pesos xilens per persona (6€), que tot i ser car per un càmping a Amèric del Sud, eren glòria deprés dels desorbitats preus de la Patagònia. A Los Perales hi vam passar dues fresques nits, que no ho van ser tant com ens vàren dir. El primer dia vam aprofitar per visitar, en un tour organitzat (tot és organitzat a San Pedro, i millor així perquè les alçades compliquen l’autonomia i la llibertat), la Laguna Céjar, Los Ojos del Salar i el Salar d'Atacama. Tot i que no són les excursions estrella d’Atacama, per un mòdic preu de 11.000 pesos xilens (uns 18€ per persona) et banyes en una llacuna salada, on evidentment flotes (hi ha un 3% menys de sal que al Mar Mort), pots disfrutar d’una mirada salarenca (Ojos del Salar, dos grans orificis on et pots treure les tonelades de sal que transportes de la llacuna Céjar), i sobretot pots gaudir d’una posta de sol passada per sal al Salar d'Atacama.

L’endemà ens llevàrem a les tres del matí per visitar una de les joies del Desert d’Atacama: els Gèisers de El Tatio. San Pedro es troba a 2.440 metres d’alçada i per arribar als gèisers puges fins als 4.300, la qual cosa implica una dosi important d’aigua, paciència i mal de cap. Els Gèisers de El Tatio és el camp geotèrmic més alt del món. Els circuits surten tan aviat perquè entre les 6 i les 7 és quan els géisers (fumeroles d’aigua i aire) estan en plena efervescència. Nosaltres vam tenir un petit gran problema. El nostre autobús va trigar una hora i mitja més del previst degut a uns problemes mecànics, i no vam poder gaudir ni del temps necessari, ni de la intensitat màxima d’aquestes curioses expressions geotèrmiques. No obstant, tot i l’imprevist mecànic, ens vam poder banyar a les termes contigües de El Tatio, un contrast interessant: 5ºC positius de temperatura ambient i 35ºC de temperatura de l’aigua, buff quin benestar!
Després d’haver d’empènyer el bus a 25ºC en ple sol i a 4.000 metres d’alçada visitàrem Machuca, que a part de ser una molt bona pel·lícula sobre la dictadura xilena, és un poblat indígena matxacaturistes en essència: carn de llama, un carrer amb quatre cases típiques i quatre indígenes que et demanen calers per qualsevol foto. Ah, i una curiosa història que presumiblement aportava dosis de fortuna als seus protagonistes. Per cap d’any els pocs habitants del poble, després de la festa i el trago, es dediquen a tirar ous a les campanes de l’església. Naturalment pocs són (després de la turca) els que afinen a tocar-les i l’esgésia es lleva empastifada d’ous.

Acomiadàrem San Pedro d’Atacama amb una pizza bonissima i finissima que ens va deixà un bon regust de boca, tot i la pols del desert més àrid del món. L’endemà marxàvem cap a Calama on volíem emprendre el camí cap a l’ansiada Bolivia. El destí però, va fer que haguéssim de fer escala en aquesta ciutat, famosa per ser el dormitori dels miners de Chuquicamata, una de les mines a cel obert més grans del món (té una profunditat major que el llac més fons dels Estats Units), i que converteix a Xile en el primer exportador mudial de coure. Així doncs durant 3 dies vàrem carregar piles, plasmar les nostres vivències en forma audiovisual i traçar la nostra ruta pel país on el Che va viure els seus últims somnis.

Joan

Primer video d'El Viatge per Amèrica del Sud

Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí...però bonament creiem que ha valgut molt la pena!!!

Esperem que us agradi. No és el National Geographic, però us acostarà una mica més a nosaltres... A més a més aporta una dosi d'humor que ja els hi agradaria amb ells...perdoneu però algú ho havia de dir;)

A reveure i Bon Any a tothom!!!

Ostres, les Torres!!!

Mare meva! Quin cap que tenim! Ara que ens voliem posar al dia amb el blog ens hem adonat que faltava una part important! Abans de l’Imperdible Perito Moreno vam visitar el magnífic, espectacular i caríssim Parc Nacional de les Torres del Paine (25 € entrada, només descompte per xilens, primera clavada). Per arribar-hi vam parar a l’encantador poble de Puerto Natales, on no dirieu mai on vam fer nit! Al Residencial Ritz! Quina experiència! (Del tot irrecomenable però molt barat).

Puerto Natales és una ciutat costera de 18.000 habitants des d’on es vehiculen totes les expedicions i viatges cap al Parc, la qual cosa implica que està preparadíssima pel turisme. Tot tipus d’hotels, hostals i residencials equipen la ciutat, a banda de tot un ventall de restaurants per a tots els gustos i pressupostos, que fan d’aquest indret el lloc ideal per iniciar l’excursió a les Torres del Paine.

Des de Puerto Natales al Parc hi han 112 km, unes dues hores en autobús (25€ anar i tornar, segona). Val a dir que el parc és xulíssim, molt i molt bonic, però tot és car com el foc. Si el vols visitar més o menys bé, necessites com a mínim quatre dies. Tercera clavada: l’allotjament dins el parc. Els refugis, on comparteixes habitació amb vuit persones i t’has de portar el teu propi sac de dormir, et costen 40 €/persona i nit! Nosaltres vam optar per l’opció acampada, fet que implica carregar amb unes motxiles pesadíssimes i passar un fred que et fan petar les dents a mitja nit! Unes bones esterilles, un bon sac i una bona companyia solventen el problema ;)

Tot i necessitar uns quatre dies per visitar el Parc, nosaltres ho vam fer en dos. Vam escollir fer l’excursió que et porta fins el Mirador Las Torres. Vam fer el primer tram des de la Laguna Amarga fins el Refugio Chileno amb les motxiles (dues hores d’intensa pujada). Al Refugio Chileno vam plantar la nostra “casa” on ens van cobrar 6 € /persona. El fet d’acampar et dóna dret a usar els banys i una dutxa, també et permet fer servir els "termos" d’aigua calenta que ens van salvar de fred i gana, ja que ens havien dit que podríem disposar de cuina, la qual cosa no es va confirmar. D’aquesta manera vam poder menjar sopes precuinades, puré depatates en sobre, etc. Vam sobreviure els dos dies a base de queviures que il·luminadament haviem comprat a Puerto Natales, d’altra banda s’hagués consumat la quarta clavada.

Així doncs després d’una nit freda ens esperàven dues hores més de pujada i 3 i mitja de baixada... però quan diem pujada és PUJADA!!! M’haurieu de veure (a mi, a l’Anna)... amb un pam i mig de llengua fora i sort d’en Joan que m’apretava el cul perquè sinó... Tot i l’esforç i els esbufecs per arribar a dalt de tot, des del mirador, elevant-se gairebé 2.000 metres sobre l’estepa patagònica, es poden veure -si es que el temps ho permet, no com a nosaltres- les espectaculars Torres del Paine. Tres pilars de granit que conjuntament amb un llac de color verd clar al peu de les Torres, embolcallen un paisatge únic del que diuen que és el millor parc nacional d’Amèrica del Sud.

Joan i Anna