el personatge


Carlos Delorenzo, Primer ministre de la Isla Redonda
Tierra del Fuego, Argentina
Hi havia una vegada en una terra molt i molt llunyana, un home que avorrit en la seva poltrona s’autoproclamà amo i senyor de la illa més allunyada del centre de la terra: la remota i ben anomenada Isla Redonda. A l’illa hi acudien aventurers i viatgers de tots els indrets del nou món.  No obstant, la illa no perdia ni una engruna de la seva essència: la tranquilitat. Nét d’un català i d’una basca, el Primer Ministre de l’illa, Carlos Delorenzo, amb el seu bigoti molsut i barba estrident regentava la seva illa des del bellmig del moll on també despatxava la penúltima oficina postal del món, des d’on els forasters s’endinsaven en aquell recòndit indret a tocar d’Ushuaia, Argentina.

“El meu pare em va ensenyar dues coses: els tres pals de la fragata (trinquete, mayor i mesana) i que hi ha tres èssers que habiten la terra: els vius, els morts i els navegants”, explicava sàviament el Primer ministre. “Jo sóc dels navegants. Ens importa un borrall el que fan els de la terra que són els que la destrueixen” afegia el Premier, pare de 3 fills.
Delorenzo, que tenia “62 anys de vell i 7 de nounat”, degut al tumor cerebral que li van diagnosticar l’any 2003 d.c, es considerava seguidor dels preceptes dels Inques, els qual equivalien a ser solidari, treballador i a no robar. “Quan els catòlics, apostòlics i romans van arribar en aquestes terres el van matar (a l’Inca), perquè segurament es van pensar que era comunista”, narrava Delorenzo, orgullós de la seva doctrina andina.
A part d’ostentar el poderós i prestigiós títol de Primer Ministre de la Isla Redonda, Carlos Delorenzo també era argentí, que per ell tan sols significava haver nascut “en aquesta formosa terra (Argentina, una terra molt llunyana, al sud del continent americà)”. A part, una altra de les identitats de Delorenzo era el sentiment sudamericà. “A Amèrica del Sud tot és possible”, espetava l’amo de la illa. Mentres vociferava aquestes paraules, uns coetanis li contestàven: “Ser argentí no vol dir res, nosaltres descendim dels europeus. La cultura és europea!”. Delorenzo, contrariat, dissentia: “La cultura ve d’Amèrica. Som americans. A mi em fa molta gràcia quan els yankees em pregunten si accepto american money. I jo els pregunto si accepten bolivians, veneçolans o colombians? Tot és moneda americana. Vivim en un espai geogràfic que és el major espai del món on es parla el mateix idioma, i a molts els molesta que ens arribem a entendre”, s’enorgullia el Premier.
En aquella època al gran Imperi del nord manava un tal Obama. “El Bush negro ens defineix com a llatins, com a hispans i jo li dic: aquí al sur parlem castellà! Jo em sento més indoamericà, que són les nostres cultures submergides i exterminades per la cultura europea, i que encara ho estem pagant”, criticava el dirigent illenc. Tot i el seu discurs un pèl ressentit, el cap de l’ Illa era molt perseverant amb la seva lluita per fer un món millor. “Sóc una mica radical però hi ha morts higièniques i pensaments que s’haurien de morir amb les seves morts per ser lliures. Parlo de morts polítiques, morts d’inequitat, morts de gana. Hem d’acabar amb tots aquests mals”, es queixava Delorenzo.
“A la Patagònia et rebem a la cuina i no al menjador”. Amb aquestes paraules Delorenzo descrivia la hospitalitat dels habitants del sud del continent americà. No en và, la densitat de població no arribava en aquella zona i en aquella època a un habitant per quilometre quadrat. “El concepte patagònic és molt socialitzant, el fred t’iguala i quan algú arriba a casa teva li obres la porta i li preguntes: ¿ché, qué te hace falta?”, argumentava amb la mirada altiva Delorenzo.
Per últim el Primer Ministre de la Isla Redonda sempre deia que si fos president del país veí (Argentina) el primer que faria seria legislar el Decret de la Solidaritat. “No pot ser que en un país on poses una llavor i surt una planta hi hagi nens que passin gana!”, anunciava tot enfurismat. I es que a part de ser Illarodoní, argentí, Inca, andí, americà i patagònic, Delorenzo pregonava als quatre vents ben alt i clar: “Soy sudaca, y qué bonito es!!!”.

Lillianett Ramírez: “He convençut el meu marit perquè deixi la mineria”

La dona que va rebre la primera carta que va emergir de les entranyes de la mina de San José rebela com ha viscut els moments més intensos del llarg captiveri del seu marit.

Copiapó, Xile - Joan Figueras
Foto per Anna Moradell

“En el moment que em van dir que havien trobat els miners amb vida em vaig desmaiar. Quan vaig recuperar el coneixement el primer que vaig fer va ser donar gràcies a la Verge que havia instal·lat a la cantina de la mina”. Amb aquestes paraules Lillianett Ramírez descriu l’emotivitat de la llarga espera per l’alliberament dels 33 miners que va viure al Campamento Esperanza. Un altre dels instants més impactants per la dona de Mario Gómez va ser quan va saber que ella era la única dona que havia rebut una carta per part dels miners atrapats. Una carta que guarda com si fos el mineral més preuat de la mina.

Mario Gómez té 63 anys i és el miner amb més experiència dels 33 rescatats a la mina de Copiapó: des dels 12 anys que es dedica a aquesta sacrificada professió. Pare de quatre filles, està casat amb Lillianett Ramírez des de fa 30 anys. El “mocho” Gómez –tal i com l’anomenen- va ser qui va escriure la carta que anava enganxada al missatge on els miners anunciaven que estaven vius. “Primer van veure la carta, la nota en que deien que els 33 estaven bé va caure i ningú no se’n va adonar. No va ser fins més tard que un operari va trobar el missatge”, explica emocionada Lillianett.

L’esposa de Mario Gómez de 52 anys, visiblement cansada per tot el procés, no tant sols per la tensa espera a la mina al llarg dels últims 69 dies, sino també pel fet d’haver atès la premsa de diversos països, afirma que un cop hagin donat d’alta el seu marit es casaran per l’esglèsia ja que fins ara estàven casats pel civil i ho faran el pròxim 7 de novembre, dia de l’aniversari de Mario Gómez.

El miner més vell de la mina, i un dels que estava més delicat de salut- patia de silicosis i d’hipertenció arterial- i la primera dona que va rebre una carta d’un miner en la cèlebre mina de San José ja han acordat que després de més de cinc dècades de professió ha arribat el moment de posar-hi punt i final. Aquesta tràgica experiènca amb final feliç ha estat el detonant perquè aquesta parella hagi pres la decisió-abans de sortir de l’hospital- d’abondonar la mineria. Ja fa un temps que s’havien plantejat aquesta possibiliat, però les alternatives que tenien no complien les necessitats econòmiques per tirar endavant la família. A partir d’ara en Mario i la Lillianett gaudiran d’una vida plegats sense el patiment que suposa endinsar-se dins de la terra sense saber si tornara’n a retrobar-se.

2 comentaris:

  1. Uns testimonis molt interessants, i molt ben retratats, tan a la foto com amb la paraula. Em quedo amb que a 'Amèrica del Sud tot és possible'... que ens ho seguiu demostrant amb més personatges igual de bé!
    Humbert

    ResponSuprimeix
  2. Ei Humbert!!!
    Així és de cert...no enganyen...aquí casi tot és possible...tant per lo bo com pel dolent.
    Esperem seguir el mateix ritme...tot i que cada vegada costa més!
    tu com estàs?Per frança encara?
    una abraçada company!

    ResponSuprimeix