Viatge al fang

Abans de res disculpeu per aquesta pausa excessivament prolongada dels nostres relats… Ja se sap que en aquests “grans viatges” hi ha moments per tot, inclús hi ha moments per a que no hi hagi moments per a res.


Bé, així doncs fem un salt en el temps. Ara mateix ens trobem a la paradísiaca Isla Margarita que pertany a Venezuela, però farem un GRAN esforç per transportar-nos al viatge en autobús entre Trinidad i Rurrenabaque, a Bolivia, un diumenge de gener qualsevol.

Mira que s’ha de ser massoca! Llegeixes que és la pitjor carretera de Bolivia i les que has conegut fins ara no són millors que la carretera de Cadaqués, però i què? Vens de 4 dies en barco, dormint a la tenda que tens instalada a la coberta, on un milió de mosquits t’esperen per fer el seu últim àpat del dia, però i què? Tot i això ens diuen que només són 12h d’autobús, i ens ho creiem. I que tot i que ha plogut una mica arribarem aquella mateixa nit a Rurrenabaque. Cap problema doncs! Som-hi!

Pobres il·lusos...

Sortim de Trinidad una hora més tard del previst, normal, estem a Bolivia. Els seients que ens han venut estan ocupats per desenes de maletes, normal, estem a Bolivia. Bé, començem. Primer de tot vint minutets per carretera, perfecte. Ara toca baixar, s’ha de creuar un riu i una barca ens passa d’un costat a l’altre de la riba. Els mosquits es cruspeixen els passatgers, però nosaltres estem triunfants, després de l’experiència del vaixell sabem que el repelent és tan bàsic com l’aigua.

Després de creuar un parell de rius començen els problemes. Toca baixar i caminar, el fang ens arriba als turmells i l’autobús avança amb dificultat. Amb la suada el repelent ja no és efectiu i els mosquits ens tornen a omplir de petons amb dedicatòria. De lluny veiem com l’autobús intenta desfer-se de totes les adversitats, relliscant en el fang i tombant-se d’un costat a l’altre. Fa por de veure. Malgrat tot ens ho prenem amb humor i es converteix en una bona excusa per anar xerrant amb els companys de viatge. Estem a les terres baixes de Bolivia, a la conca amazònica, i realment sembla un altre país en comparació de la zona altiplànica. No només pel clima i la vegetació que ens envolta sinó sobretot per la gent. Aquí són simpátics, curiosos i per damunt de tot alegres!

Per resumir la primera etapa del viatge només us diré que vam tardar 18 hores per fer 24 km!!! I quines 18 hores… cada dos per tres l’autocar es quedava atrapat al fang i tots els homes havien de baixar a empènyer  o a estirar-lo amb una corda perque les rodes de darrera no llisquessin i el vehicle pogués avançar. Aviat el passadís del bus es va convertir en terra fangós on s’hi acomulàven desenes de sabates, nens enjugassats i porqueria vària. Tots els homes portàven fang fins a les orelles fruit de les seves anades i vingudes a la terra del fang! En Joan va acabar ben esgotat. En boca seva: “Això ha sigut el més aprop que ha estat de l’exèrcit” (i no només per l’esforç sinó per l’obligació que implicava el gènere). Des de dalt una agraïa, per una vegada, les desigualtats entre els homes i les dones que es viuen en aquests països. El bus no parava de balencejar-se d’un costat a l’altre, encara que a la resta de les passatgeres no semblava que els preocupés gaire. Els únics estrangers que formàvem part d’aquell periple erem nosaltres i el mateix noi argentí del barco.
Els nens aquí tenen una paciencia infinita. Cap nen es queixava ni de gana, ni de set, ni de son. I això que ens vam quedar sense aigua durant més de 12 hores! I no dirieu mai per què? Doncs perquè el motor es va recalentar de tant esforç al quedar-se atrapat en el fang una i altra vegada. El conductor va començar a demanar aigua com un boig per calmar la set del radiador de l’autobús. Tothom va donar la seva aigua i de cop va començar a sortir fum i més fum! Era difícil veure-hi, però tothom instintivament va començar a córrer cap a la porta. La sortida per allà era impossible ja que el radiador estava molt aprop. Els homes que estàven a baix van començar a cridar les seves dones i els seus fills. Ja us podeu imaginar el panorama. Les dones treient els nens per les finestres, i els homes corrent cap a rescatar les seves dones, fills i altres… en Joan va venir corrents per ajudar-me a saltar, però en dos segons es va veure amb dues criatures als braços!!! Alguns minuts després de la desesparació en mig de la negra nit (ja eren les 22h) el fum es va anar dispersant, el conductor i l’ajudant van aconseguir arreglar el problema i els homes van poder seguir empenyent el bus per treure’l del fang.


Una hora més tard vam arribar el primer tram asfaltat: un pont. Allà van decidir parar el bus i apa fins demà a les sis del matí. El passadís fangós es va convertir en llit per la desena de nens que hi havia i en Joan i jo vam decidir muntar la tenda en el mateix pont (entre el nostre bus i un camió). Estàvem esgotats i morts de set. Ens vam veure el suc d’una llauna de margallons que era l’únic que teniem i cap a dormir que demà serà un altre dia! El problema va ser quan a les 5h es va posar a ploure i vam haver de recollir la tenda de males maneres, a correcuita i enfangada fins a dalt. Sant tornem-hi que no ha estat res!

El trajecte que faltava fins a la nostra destinació final estava bastant millor però els ànims, la son, la gana i sobretot la set no ens deixàven veure-ho. Vam arribar a Rurrenabaque trenta hores més tard del previst, després d’haver viscut una de les experiències més extremes de la nostra vida, però en un punt on les coses ja deixàven de sorprendre’ns. La resignació s’havia apoderat de nosaltres i ja corria per les nostres venes de la forma més natural. Normal, estem a Bolivia.

Anna

2 comentaris:

  1. Nena!! qué odisea mare meva...normal, estás en Bolivia, como bien dices jejeje. Aún así, me imagino que cuando lo recuerdes en estos momentos, te causará un poco de gracia. La verdad que ver al Joan (solo unos minutos) jalando de la cuerda con los demás ya es agobiante, no me quiero imaginar que será vivirlo! Un beso guapa! Debora

    ResponElimina
  2. Débora!! Que bo tenir una fan incondicional tan internacionalitzada (ets de tot arreu)!!! T'enviem un petó i una abraçada gegant des de la teva terra natal!

    ResponElimina