Finalment trepitjàrem Bolivia després d’un intens viatge de 12 hores amb autobús amanit amb fred, pols i una aturada obligatòria, degut a l’enèssim problema mecànic de l’òmnibus. Uyuni, una població de 20.000 habitants ens esperava a 3.669 metres d’alçada, amb més fred, vent i pluja. Un acollidor hostal ens aixoplugà de les inclemències del temps per 70 bolivians l’habitació (7€).
Bolivia té una població de gairebé 10 milions d’habitants i una extensió de quasi 1.100.000 km quadrats (com Espanya i França juntes). La capital de facto és La Paz, però Sucre l’administra constitucionalment. Com a idiomes oficials hi ha l’espanyol, el quechua, l’aimara i el guaraní, i més del 60% de la seva població és indígena. Bolivia és el país més elevat, aïllat i escarpat de l’Amèrica del Sud i és dels més freds, calurosos i ventosos del planeta, la qual cosa el converteix en un dels més inòspits i dusos, i alhora apassionants del món. Tot i ser el país llatinoamericà més ric en recursos naturals, és el més pobre de tot sudamèrica amb una renta per càpita entorn els 1000 dòlars anuals.
El 1970 Eduardo Galeano en una crònica anomenada Toda Bolívia en un vagón, descrivia així el país altiplànic: ”Las vías están anegadas. Es época de lluvias (de novembre a març) y de las montañas se ha desprendido una mazamorra de barro y piedras que obstruye el paso durante varios kilometros. Las vías están anegadas: no se sabe por cuanto tiempo nos quedaremos aquí, clavados en medio de la cordillera desierta. <<¿Un día?>> <>> <<¿Quince días?>> <>>. No cabe una aguja en el vagón de segunda, repleto de contrabandistas y de contrabando, de mujeres indígenas de rostros minerales con sus niños a la espalda, niños de todos los tamaños, gallinas, ovejas a medio desollar, bultos de mercaderías que forman sólidas fortalezas inexpugnables todo a lo largo del pasillo.”
Som a principis de 2011 i el país no ha canviat gaire. Tot a Bolivia és una aventura, tant per les coses bones com per les dolentes. Els tres dies que vam passar al Salar d’Uyuni en són una bona prova. Els touroperadors et destaquen al detall el que faràs durant els tres dies i dues nits que dura l’expedició al salar més gran del món (12.000 km quadrats). Surts a les 10 del matí (hora amunt, hora avall) amb un jeep tot terreny que als 10 minuts ja se li ha parat el motor. No hi ha problema, el guía, en Sebastian, a més a més de conductor, era mecànic, cuiner, cambrer i un llarg etcétera, tan llarg com els tres dies que vam passar en l’inòspit Salar d’Uyuni.
El primer que vam visitar va ser un cementiri de trens: un enganyaturistes amb tota regla. Tot seguit quan tot just iniciàvem l’excursió cap al Salar, un control policial ens fa retrocedir fins a Uyuni per a cercar una llista amb tots els components de l’excursió (i un pensa: no hagués estat millor portar-la d’un bon principi? El que dèiem... una aventura). Després de parar en algún poblet per comprar quatre artesanies i veure algún museu, finalment vam arribar al Salar. L’espera havia valgut la pena. Quilometres i quilometres de planícies blanques s’escampàven al voltant nostre, sota un sol de justicia, la immensitat estava pintada de blanc.
La següent parada va ser a l’Isla del pescado o Isla Incahuasi. Era com un miratge enmig del desert blanc. La illa estava formada per roques, corall, càctus centenaris i una espectacular vista de tot el Salar. Una agulla en un paller, un alè d’esperança en la desesperança blanca. A partir de llavors el blanc va continuar sent el company protagonista de l’excursió fins arribar allà on haviem de passar la nit, i on va començar una altra aventura boliviana.
L’agència de viatges en la que havíem contractat l’excursió ens havia promès que dormiríem en un hotel de sal. Quina va ser la nostra sorpresa quan de sobte el lloc on suposadament havíem de passar la nit ja estava ocupat. Vet aquí que ningú ens havia dit que el primer que arribava s’hi quedava. Un petit detall que no us havia dit és que tots els viatges al Salar són organitzats i hi han com 40 agències diferents, és a dir que és com una caravana de 4x4 a la recerca del millor lloc. Vam continuar conduïnt durant una hora i mitja fins que vam trobar un hotel amb suficients places pels 18 expedicionaris, però com que qui avisa no és traïdor, i ja havíem avisat que Bolivia era una aventura, l’hotel no era de sal com ens havien promés.
En aquest punt el grup es va dividir entre els de bon aconformar, partidaris de quedar-se amb l’hotel que després de molta recerca haviem trobat, i els que van clamar al cel i van muntar un sarau perquè Bolivia deixés de ser Bolivia, i els bolivians deixessin de ser bolivians. Finalment aquella nit la sal va formar part del nostre entorn i vam tenir l’aclucada d’ull més salada que mai havíem tingut.
L’endemà perquè no ens agafés el toro amb l’hotel de la nit següent ens vam haver de llevar més aviat del previst. A les 5 tocàven matines. De fet els tres dies van transcòrrer a toc de timbal: parada de cinc minuts al lloc turístic de torn, quatre fotografies, tres esbufecs, dues mirades i un crit de: VAMOS, VAMOS!!! Això si parant a les imponents llacunes altiplàniques que s’obrien a més de 4000 metres d’altura, acollint a la més diversa fauna i flora del desert (a destacar: els flamencs de tres espècies que posaven com els més presumits del barri).
Després d’un dia de calor sufocant, vent polsós i paisatges exhuberant arribàrem dels primers al nostre refugi. L’alçada feia de les seves i conjuntament amb el cansament acumulat durant les hores extremes del viatge provocaren un efecte somnífer important. No obstant i després d’un bon sopar de carn de llama i un vinet acceptable, el mal d’altura va guanyar al cansament i la nit –tot i ser curta en hores- va ser llarga en sofriment.
Encara amb llaganyes als ulls i el cap com un bombu –això sí, i no sé per quins set sous, l’Anna fresca com una rosa- arribàvem al punt més alt del nostre trajecte a 4950 metres d’altura: els Gèysers Sol de Mañana. Allí, encara de matinada, uns pous profunds de fang i fumaroles sulforoses feien les delícies dels pocs agusarats que s’atrevien a desafiar el fred i la son pròpies d’aquella hora del matí. Tot seguit un relaxant i reconfortant banyet a les Termes naturals de Polques de la que emanava una aigüa calentoneta a 36º, que amb el contrast dels 5 grauets de temperatura ambient, hi cantàven els àngels.
Laguna verde i Volcán Licancabur van ser les dues últimes estampes d’un viatge llarg, dur i caòtic, però al mateix temps intens, aventurat i fascinant. Fins al punt que el podríem recomanar al més aventurer dels nostres amics, però no al més acomodat. Un cop vam haver-nos desfet de la meitat de la tripulació (dues escoceses i una japonesa de molt bona mena que van enfilar el camí d’Atacama), a les nostres tres ànimes catalanes (l’Andreu d’Olot va ser un excel•lent company de viatge) encara ens quedaven 7 hores de pols, música pop-peruana a lo Wendy, i unes terribles ganes de posar punt i final a aquesta Gran Aventura.
Tupiza es convertiria aquella mateixa nit en la nostra següent aventura. Un poble que de matinada ens va obrir les portes d’un indret tranquil, acollidor i amb un paisatge totalment diferent al que el Salar ens havia mostrat. La nit de Tupiza desprenia un roig intens directament de les seves entranyes. El roig sortia de les muntanyes, com si darrere seu hi hagués amagat en persona el mateix Che Guevara.
El Che, abans de convertir-se en guerrer llatinoamericà i durant el segon viatge per Amèrica llatina (com nosaltres), va escriure aquestes lletres amb les que ens hi sentim molt identificats: “ El nombre del ladero ha cambiado, ahora Alberto se llama Calica; pero el viaje es el mismo: dos voluntades dispersas extendiéndose por América sin saber precisamente qué buscan ni cuál es el norte”. En aquest cas la companya de viatge no ha canviat, l’Anna continua sent la meva voluntat dispersa.
joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada