Viatge al fang

Aquest document audiovisual és la imatge viva del relat Viatge al fang que vam publicar fa una setmana. Aquí teniu la prova de la nostra experiència.

Avís important: les imatges que veureu a continuació no corresponen a cap excursió d'aventura, tour organitzat, ni safari extrany. Aquesta és la línia regular de bus en plena època de pluges que uneix les ciutats bolivianes de Trinidad i Rurrenabaque en la conca amàzonica.

Temps estimat: 12h.
Temps real: 43 h.

Amunt, amunt!!!

02:00 am, en algún lloc entre Medellín i Turbo, Colòmbia.

La nit s’està fent molt llarga. Viatjem un grup de sis amics (Mabel, Felipe, Carolin, Jaime, l’Anna i en Joan) en un bon autobús direcció al nord de Colòmbia per retrobar-nos amb el mar Carib a la frontera amb Panamà, per una carretera vibaradorament serpentinada sense pavimentar. L’experiència conté una dosi de desesperació que juntament amb la música caribenya a tot volum (que hem aconseguit silenciar) donen el resultat d’un magnífic insomni preciós.

Després de massa temps sense escriure em trobo entre el deure, la obligació i la necessitat imperiosa d’escriure unes ratlles per tal de guarir la mala consciència. Com que el viatge cada vegada s’està aproximant més a la seva fi i les ganes de viure’l xoquen frontalment amb les d’escriure’l, intentarem resumir la última part del viatge a través d’una miscelània en forma de balanç que us permeti formar part del que hem viscut.

Bolívia va formar part de nosaltres durant un mes. Uyuni va ser la nostra primera parada, després la tranquila Tupiza, la imponent Potosí, la rica i colurosa Santa Cruz, el trajecte mosquiter pel riu Mamoré, la selvàtica Rurrenabaque, la bonica Coroico, per arribar finalment a les alçades vertiginoses de La Paz, on hi vam passar tres dies acomiadant-nos d’aquest país tan extrem, inhòspit i sorprenent. D’allà vam fer una petita parada a Copacabana, per veure la turística Illa del Sol i finalment partírem cap al Perú.

Quatre dies és el que vam estar pel país del Machu Pichu, que no vam visitar perquè ja l’havíem conegut en un viatge anterior. Puno va ser la primera parada, visita curta per la ciutat i carretera i manta cap a Lima. Un cop allà quatre horetes d’espera i partida cap a Máncora, a l’extrem nord del país, gairebé a tocar a la frontera amb l’Equador.

Aquesta parada mereix un punt i a part. Després de l’aventura boliviana teníem la necessitat vita d’una mica de relax en un algún poblet de costa que ens pogués aportar l’elixir exacte de sol i platja per tal de carregar piles. Máncora va cobrir amb escreix les nostres expectatives. Turístic però amb gust, preus raonables i una de les millors platges per aprendre a fer surf van ser els ingredients perfectes per fer una de les millors i més curtes estades de tot el viatge llatinoamericà.

 El dissabte 12 de febrer, no sense problemes, arribàrem a un dels mercats artesanals més bonics de tota Amèrica Llatina, a la ciutat equatoriana d’Otavalo. A dues hores de Quito, el mercat d’Otavalo destaca per la seva varietat de joies, roba i artesania de tots colors i gustos que fan les delícies del visitant. La plaça del poble es converteix tots els dies de la semana en un guirigall de paradetes, preus, regateigs i dones vestides amb el vestit típic que fan d’aquest mercat una parada imprescindible pels amants de les bones compres anti-centres comercials.

Quito, la capital d’Equador amb el seu impressionant centre històric d’estil colonial ens va acollir durant tres dies abans d’endinsar-nos finalment en l’anhelada Colòmbia.

joan

Bolívia de la A a la Z

- Perdoneu però els diccionaris no porten fotos -


Altiplà. Una de les moltes caracteritzacions que se li atribueixen al país més ric en recursos naturals d’Amèrica del Sud són les altures altiplàniques que superen en molts punts del país els 4000 metres. No en va és l’estat més alt, aïllat i escarpat del continent. Aquí és on es concentra el 70% dels gairebé 10 milions de bolivians.

Banzer, Hugo Suárez. A través d’un cop militar dirigí el país repressivament del 1971 al 1978. L’any 1997 tornà al poder democràticament. Amb la inestimable ajuda del Fons Monetari Internacional (FMI) implementa mesures econòmiques neoliberals, estabilitza la moneda i privatitza la indústria.

Cambas i Collas. Els Cambas són la gent de les terres baixes (selva). Més acollidors, propers i oberts amb els forasters. Una mena d’andalusos bolivians. Els Collas són la població de les terres altes (altiplà), majoritàriament indígenes. Més esquerps i distants amb els nouvinguts. També diuen que són més treballadors. Una mena de catalans?

Diversitat. Les reserves i parcs nacionals conformen el 18% de Bolívia, que contenen infinitat d’espècies de fauna i flora. A l’altiplà hi ha des de flamencs i condors fins a llames i vicunyes. A la zona de El Chaco, a l’est del país, hi ha jaguars. A l’amazones hi ha una gran varietat de serps, lloros, insectes, peixos i monos, tortugues, caimans i dofins rosats. A la regió del Beni hi ha anacondes, ossos mandrosos, armadillos, nyandús etc. Bolivia també compta amb diverses espècies en perill d’extinció com els ossos formiguers gegants.

Evo Morales. Primer president indígena en els més de 180 anys d’història del país. Ex-cocaler, dirigeix Bolívia des del 2005 on hi va arribar amb promeses de canvi per la població indígena plasmades en una nova constitució. El 2009 va renovar mandat amb el 67% dels vots. Actualment passa pel seu moment més baix de popularitat degut al polèmic gasolinazo de finals d’any que amenaça de pujar els preus dels hidrocarburs una mitjana d’un 80%.

Fulla de Coca. La coca sempre ha format part de la cultura boliviana. Degustar les amargues fulles de coca combat la gana, la son, el fred, el dolor i el mal d’altura. Tot i la tradició ancestral que suposa l’acullico (ritual de mastegar la fulla de coca), no deixa de ser un tema controvertit. Des de 1988 la llei boliviana permet el cultiu de 12.000 hectàrees de coca per ús legal local, però els experts afirmen que és molt més el que es cultiva per tal d’avastir la droga preferida del primer món, la cocaïna. Són molts els experts que afirmen que Bolívia s’està colombianitzant pel que fa al negoci del narcotràfic.

Goni. Ex-president bolivià acusat juntament amb 16 membres del seu gabinet, de la mort de 67 persones durant les protestes per la privatització de la indústria del gas el 2003 a La Paz. Actualment resideix a Maryland (EUA). El govern nordamericà es nega a extradita’l.

Higuera, La. Indret que passarà a la història per ser on el 1967 l’exèrcit bolivià va matar el mític Che Guevara, el guerrer llatinoamericà de principis infranquejables i cor noble. Tot i ser de classe acomodada va anar teixint un camí, el seu propi camí, que l’ha portat a ser una de les icones revolucionàries del segle XX.

Indígena.  El 60% de la població boliviana reivindica el seu origen indígena que es reparteix entre aimares, quechues i guaranís com a ètnies principals. La llengua materna de molts pagesos és el quechua o aimara i molts d’ells encara utilitzen un calendari llunar tradicional.

Jesuites. Des de finals del segle XVII els jesuites van crear reduccions en les terres baixes orientals de Bolivia, van construir esglèsies, aixecàren granges i van instruir indígenes en la religió, agricultura, música i artesania com a compensació per la seva conversió al cristianisme i la seva mà d’obra.

Kampikipugui. No és cap animal ni nom indígena. És una mica la manera que tenen de funcionar els bolivians. Res és segur encara que t’ho assegurin. Tot és incert encara que et diguin el contrari. Aquí tenen una manera de fer i de parlar molt imprecisa, molt assertiva. Més aviat has d’intuïr i aventurar-te. En definitiva deixar-te portar amb totes les conseqüències.

La Paz. Capital boliviana d’1 milió i mig d’habitants. Caòtica, marejant i plena de moviment situada a 3.700 metres d’alçada. Pujades i baixades, paradetes i mercadets, la gran part de l’activitat diària es desenvolupa en la poblada i serpentinada part alta. Fan falta uns dies per aclimatar-se i gaudir d’aquesta capital sudamericana plena de vida, comerç i contrastos a dojo.

Mercat central. Centre neuràlgic de qualsevol ciutat o poble bolivià. Lloc idoni per menjar els millors i més barats àpats: des d’una bona sopa de gallina als plats més típics com el chairo, una sopa de xai amb chuño (patata deshidratada) i altres verdures. La cuina boliviana és gustosa i atipa molt. Dos dels ingredients omnipresents són la patata i l’arròs. La vedella, el pollastre i el peix (truita, a les zones altes, i el surubí a les zones baixes) són les principals fonts de proteínes. Per norma general els almuerzos es composen d’una sopa i un plat principal (plat molt complet de carn o peix més acompanyament) que no costen més d’1 euro i mig de mitjana.

No sap, no contesta. Peculiar actitud que adopten molts ciutadans de les zones altes de Bolívia a l’hora de contestar qualsevol qüestió, ja sigui en forma de somrís, gest o d’indiferència màxima.

Oruro. A 3.700 metres d’alçada aquesta ciutat situada al sudest del país es caracteritza per esta envoltada de riques muntanyes de minerals i per un esplèndid carnaval.

Pachamama. Al voltant del 95% de la població boliviana és catòlica. En les zones rurals els locals mesclen les creences inques i tradicionals amb el cristianisme, essent la deessa Pachamama, la Mare terra, el principal centre de les ofrenes, a qui agraeixen generalment la fertilitat de les terres i les bones collites.

Quechua. Família de llengües originària dels Andes que es parla a a sis països llatinoamericans: Colòmbia, Xile, Argentina, Perú, Equador i Bolívia, essent els tres últims on es troben la majoria de parlants. Es calcula que té entre 8 i 10 milions de parlants (quantitat molt semblant a la del català).

Rurrenabaque. Destí final del nostre indescriptible viatge en autobús per la pitjor carretera del món i lloc des d’on surten les expedicions a –diuen- l’espectacular Parc Nacional Madidi. A no sé que siguin uns fanàtics de la selva i l’aventura extrema i molt participativa, evitar el destí a tota costa. (Veure video: Viatge al fang. La interminable història d’un camí de Bolívia). Una alternativa és anar-hi amb avió des de La Paz. On vas a parar home, això ja és una altra cosa, de quina carta te’n desfàs!

Samaipata. Encantador indret de les terres baixes bolivianes al bellmig de la imponent naturalesa salvatge de la selva de Bolívia. És el lloc ideal per descansar després del periple altiplànic: clima fresc i agradable, aigua i naturalesa a raudals i gent amable i propera. És el destí vacacional preferit de la gent benestant del ric departament de Santa Cruz.

Titicaca. El llac navegable més alt i més gran del món. Situat a més de 3.800 metres d’alçada conté les illes del sol i de la lluna pertanyents a la cultura inca. La seva superfície de 8400 km2 es reparteix en la part boliviana i la peruana.

Uyuni. Aquesta ciutat turística, però autèntica, a tocar de la frontera amb Xile conté el salar més gran i espectacular del món. Dotze mil quilòmetres quadrats conformen aquest imponent desert de sal envoltat de llacunes surrealistes de colors vermell i verd, volcans de 5.000 metres i geisers de tots els colors que no deixen indiferent ni al més intrèpid dels viatgers.

Vicunya. Mamífer de la família dels camèlids (camell, llama, alpaca etc) que viu a les zones altiplàniques andines com el nord de Xile, part de Bolívia, el sud de Perú, els Andes d’Equador i el nord-est d’Argentina. Són els camèlids més petits, pesen entre 40 i 50 quilos i tenen una longitud de 80 centímetres. És la única espècie de camèlid que no ha pogut ser domesticada per l’home, encara que els indígenes aconsegueixen atrapar-les i esquilar-les una vegada a l’any ja que el preu de la seva llana és el més preuat de tots.

Wenceslao Moro. Company de viatge argentí que ens va acompanyar durant la magnífica travessía del riu Mamoré i que esperem que es converteixi en el nostre llogater pels pròxims 4 mesos de vida a Buenos Aires.  Sociòleg, amant de la lectura, de la música en general (i de l’andina en particular) i de la bona vida. Moro anímate!!!

Xino-xano. El que hem fet durant tot el viatge bolivià. També en podríem dir “A poc a poc i bona lletra”. Un meset dóna per molt. I a part les vies de comunicació bolivianes no donàven per mes, l’internet anava a pas de tortuga, la gent es pren la vida amb molta calma. En definitiva no quedava més alternativa que anar xino-xano.

Yungas. En quechua, “vall càlida”. Formoses valls subtropicals caracteritzades per empinades vessants boscoses que descendeixen fins a zones de rius i quebrades. Formen una barrera natural entre l’altiplà i l’amazones. Acompanyen els Andes des de Colòmbia fins al noroest d’Argentina.

Zancudo. O altrament anomenat mosquit (dels cullons, amb perdó). Fantàstics companys de viatge, més fidels que els gossos però una mica més empipadors. A la selva, no hi ha repelent que valgui. Se’t cruspeixen viu. La mare que els va matricular!

joan

Viatge al fang

Abans de res disculpeu per aquesta pausa excessivament prolongada dels nostres relats… Ja se sap que en aquests “grans viatges” hi ha moments per tot, inclús hi ha moments per a que no hi hagi moments per a res.

Bé, així doncs fem un salt en el temps. Ara mateix ens trobem a la paradísiaca Isla Margarita que pertany a Venezuela, però farem un GRAN esforç per transportar-nos al viatge en autobús entre Trinidad i Rurrenabaque, a Bolivia, un diumenge de gener qualsevol.

Mira que s’ha de ser massoca! Llegeixes que és la pitjor carretera de Bolivia i les que has conegut fins ara no són millors que la carretera de Cadaqués, però i què? Vens de 4 dies en barco, dormint a la tenda que tens instalada a la coberta, on un milió de mosquits t’esperen per fer el seu últim àpat del dia, però i què? Tot i això ens diuen que només són 12h d’autobús, i ens ho creiem. I que tot i que ha plogut una mica arribarem aquella mateixa nit a Rurrenabaque. Cap problema doncs! Som-hi!

Pobres il·lusos...

Sortim de Trinidad una hora més tard del previst, normal, estem a Bolivia. Els seients que ens han venut estan ocupats per desenes de maletes, normal, estem a Bolivia. Bé, començem. Primer de tot vint minutets per carretera, perfecte. Ara toca baixar, s’ha de creuar un riu i una barca ens passa d’un costat a l’altre de la riba. Els mosquits es cruspeixen els passatgers, però nosaltres estem triunfants, després de l’experiència del vaixell sabem que el repelent és tan bàsic com l’aigua.

Després de creuar un parell de rius començen els problemes. Toca baixar i caminar, el fang ens arriba als turmells i l’autobús avança amb dificultat. Amb la suada el repelent ja no és efectiu i els mosquits ens tornen a omplir de petons amb dedicatòria. De lluny veiem com l’autobús intenta desfer-se de totes les adversitats, relliscant en el fang i tombant-se d’un costat a l’altre. Fa por de veure. Malgrat tot ens ho prenem amb humor i es converteix en una bona excusa per anar xerrant amb els companys de viatge. Estem a les terres baixes de Bolivia, a la conca amazònica, i realment sembla un altre país en comparació de la zona altiplànica. No només pel clima i la vegetació que ens envolta sinó sobretot per la gent. Aquí són simpátics, curiosos i per damunt de tot alegres!

Per resumir la primera etapa del viatge només us diré que vam tardar 18 hores per fer 24 km!!! I quines 18 hores… cada dos per tres l’autocar es quedava atrapat al fang i tots els homes havien de baixar a empènyer  o a estirar-lo amb una corda perque les rodes de darrera no llisquessin i el vehicle pogués avançar. Aviat el passadís del bus es va convertir en terra fangós on s’hi acomulàven desenes de sabates, nens enjugassats i porqueria vària. Tots els homes portàven fang fins a les orelles fruit de les seves anades i vingudes a la terra del fang! En Joan va acabar ben esgotat. En boca seva: “Això ha sigut el més aprop que ha estat de l’exèrcit” (i no només per l’esforç sinó per l’obligació que implicava el gènere). Des de dalt una agraïa, per una vegada, les desigualtats entre els homes i les dones que es viuen en aquests països. El bus no parava de balencejar-se d’un costat a l’altre, encara que a la resta de les passatgeres no semblava que els preocupés gaire. Els únics estrangers que formàvem part d’aquell periple erem nosaltres i el mateix noi argentí del barco.

Els nens aquí tenen una paciencia infinita. Cap nen es queixava ni de gana, ni de set, ni de son. I això que ens vam quedar sense aigua durant més de 12 hores! I no dirieu mai per què? Doncs perquè el motor es va recalentar de tant esforç al quedar-se atrapat en el fang una i altra vegada. El conductor va començar a demanar aigua com un boig per calmar la set del radiador de l’autobús. Tothom va donar la seva aigua i de cop va començar a sortir fum i més fum! Era difícil veure-hi, però tothom instintivament va començar a córrer cap a la porta. La sortida per allà era impossible ja que el radiador estava molt aprop. Els homes que estàven a baix van començar a cridar les seves dones i els seus fills. Ja us podeu imaginar el panorama. Les dones treient els nens per les finestres, i els homes corrent cap a rescatar les seves dones, fills i altres… en Joan va venir corrents per ajudar-me a saltar, però en dos segons es va veure amb dues criatures als braços!!! Alguns minuts després de la desesparació en mig de la negra nit (ja eren les 22h) el fum es va anar dispersant, el conductor i l’ajudant van aconseguir arreglar el problema i els homes van poder seguir empenyent el bus per treure’l del fang.

Una hora més tard vam arribar el primer tram asfaltat: un pont. Allà van decidir parar el bus i apa fins demà a les sis del matí. El passadís fangós es va convertir en llit per la desena de nens que hi havia i en Joan i jo vam decidir muntar la tenda en el mateix pont (entre el nostre bus i un camió). Estàvem esgotats i morts de set. Ens vam veure el suc d’una llauna de margallons que era l’únic que teniem i cap a dormir que demà serà un altre dia! El problema va ser quan a les 5h es va posar a ploure i vam haver de recollir la tenda de males maneres, a correcuita i enfangada fins a dalt. Sant tornem-hi que no ha estat res!

El trajecte que faltava fins a la nostra destinació final estava bastant millor però els ànims, la son, la gana i sobretot la set no ens deixàven veure-ho. Vam arribar a Rurrenabaque trenta hores més tard del previst, després d’haver viscut una de les experiències més extremes de la nostra vida, però en un punt on les coses ja deixàven de sorprendre’ns. La resignació s’havia apoderat de nosaltres i ja corria per les nostres venes de la forma més natural. Normal, estem a Bolivia.

Anna