Video-documental: Les entranyes de la mina de Potosí

Els espanyols van fundar Potosí el 1545 arran del descobriment de plata a la mina de Cerro Rico a 5200 metres d'altura. Gràcies a la plata, a finals del segle XVIII, Potosí es convertí en la ciutat més gran, rica i pròspera de tota Amèrica Llatina. Milions d'indígenes i esclaus portats d'Àfrica van ser reclutats per explotar les mines en unes condicions infrahumanes que provocàren milions de morts.

En ple segle XXI les condicions d'aquests treballadors no han millorat gaire. Treballen fins a dotze hores per un sou màxim de 10 € al dia, amb una esperança de vida que no supera els 55 anys. Com ells mateixos ens expliquen, les seves alternatives laborals per guanyar un sou mínimament decent són gairabé nul·les.

Nosaltres hem tingut la oportunitat de conèixer-ho de primera mà i us volem fer arribar part de la nostra experiència.

Carta des del Boldito

Acá en el rio van a ver hartos animales. Van a ver búfalos, delfines blancos, pequeños cocodrilos y un sinfín de especies”. Tot el món va dir.


Estimada família:

L’únic que se sent en el Boldito a les 13.12 de la tarda és el soroll del seu motor. La senyora Regina, la cuinera, està rentant la roba a la proa del vaixell. Com bé va dir la mestressa, la dona del capità Freddy, la cuinera és “gorda i petisa”. No deu fer ni un metre i mig, és quadrada de cintura i generosa de carns. Té cara de mala llet, adusta de tracte i de moviments curts i clars. Guarda amb cel la clau del rebost, no fos cas que un mariner llarg de gana s’atrevís a requisar una mica d’arròs sobrer o pa eixut enmig de la nit.

A l’altre punta del vaixell en un dels quatre camarots la noia riallera treu merda de la seva habitació, que comparteix amb l’Oliver. Ella, tant sols amb la mirada li recrimina la quantitat de brutícia que hi ha al dormitori: papers, llaunes i tot tipus de sinònims acompanyen el terra i prestatges de l’habitació. Ell se la mira resignat, sense obrir boca amb cara de no haver trencat mai un plat. Això si, la merda la treu ella.

Mentrestant, en Juan Carlos s’acaba d’aixecar de la seva son timonera. Està dinant al menjador del barco, mig endormiscat i sense dents al centre de la dentadura xarrupa la sopa que la cuinera li ha deixat preparada. A la taula no hi falten l’oli picantíssim fet a base de pebrots cuents (molts pebrots), aigua de riu - la que ells veuen, de color tèrbol i gust desconegut- i una bona dosi de gana abans de tornar a abocar-se a la solitud del timó.

Al meu costat, a la barca contigua que transporta mitja tona de gasolina riu Mamoré avall, tinc el company hamaqué, politòleg i músic aficionadíssim de la música andina, Wenceslao Moro. Metre setanta, barba tupida, somriure imperfecte. Un pibe bonairense amant de la bona vida però estridentment meticulós amb el canut. Potser -i esperem que així sigui- serà el pròxim llogater de la nostra casa al barri de Barracas de Buenos Aires. Continuarem informant.

El Boldito té 3 pisos. Al pis de baix hi ha la sala de màquines, els dos lavabos (un amb dutxa) i dos camarots a banda i banda. En el primer pis és on es fa la bugada i el manteniment del vaixell. A part, també hi ha una petita embarcació motora per arribar a terra en casos d’emergència o per anar a cercar quelcom necessari per menjar en moments puntuals.

Per accedir al segon pis ho pots fer per la proa o per la popa a través d’unes escaletes metàliques. Al segon pis hi han els dos camarots principals, on en una hi dormen el capità, la seva dona i una neta ; i a l’altre hi dormen el fill del capità i timoner, la seva dona -la més amable i afable del grup- i el seu fillet entramaliadet i viu com la gana, el petit Freddy. Les dues habitacions estan equipades amb televisor que funciona a ple rendiment per amenitzar l’avorriment de grans i petits a totes hores. En aquest pis també hi ha el menjador (una taula amb quatre cadires) amb un freezer i la cuina, petita com ella sola però suficient per alimentar un regiment.

Al pis de dalt hi ha lloc pel timó, el timoner i una terrrassa, de fet, la que ha estat la nostra terrassa amb vistes durant quatre dies. L’Anna gaudeix d’una migdiada intensa dins la nostra casa (tenda a joc amb el mobiliari blau del barco), sota la bandera boliviana. En Mario, el carismàtic timoner amb les seves ulleres fosques i la seva armilla way-em-si-ei ens ha portat pel bon camí durant tots aquests dies. Uns dies passats per aigua, sol, calor, arròs, plàtans i hores mortes entre exèrcits de mosquits que ens han omplert d’amor i petons amb dedicatòria.

Finalment no s’ha confirmat el que tothom deia, i a part d’alguna garsa, algún cormorà i tres lloros vermells, l´únic que hem vist -harto- per aquestes contrades han estat els estimadíssims mosquits petoners.

Us envien records l’anna, en joan i els mosquits, directament des de la selva de les terres baixes bolivianes.

Atentament

joan i anna
























Pd: Res és el que sembla...

Després de parlar amb la Gleidy, la jove del capità Freddy, la història del vaixell ha canviat de rumb. Intuïtivament la nostra carta-història començava amb la cuinera Regina. Doncs bé, la cuinera s’ha convertit en Supermestressa del vaixell. És la veterana del grup i mana gairebé més que el capità. Aquest, en Freddy, un home amb una flema i una parsimònia hiperbòliques es gastava tots els emoluments en senyoretes de farolet roig, qui ho hauria de dir. És per això que darrerament en totes les travessies l’acompanya la seva dona, per curar-li la soletat i readreçar-li la cartera.
L’Oliver, un dels mecànics, és el pare de la neta, la que cuiden els avis. Es veu que quan va néixer fa 9 anys, els seus pares es van separar, i cap dels dos se’n va voler fer càrrec, l’àvia apenada, li va guarir la ferida. El curiós del cas és que la nena sap qui és son pare, amb qui conviu, aparentment com si res en el vaixell. Des de llavors els avis tenen la custodia. Però com que l’àvia ara ha de vigilar el marit navegant, la Gleidy la cuida un cop a terra. Ara l’Oliver té una nova dona que l’acompanya en algunes travessies, no totes, ja que es veu que és més dropa que el jaure i l’àvia i la cuinera no la poden ni veure.

Una altra de les noies, la més introvertida i misteriosa, tant que no sabem ni el seu nom, i que presuposàvem nòvia d’en Juan Carlos, es veu que és cuinera d’una altra embarcació que va sortir sense ella, perquè es va quedar adormida al poble per culpa d’una borratxera descomunal, tot i que es pensaven que ella estava dormint la mona al vaixell.

Per últim en Mario, el timoner modern, no es porta gaire bé amb en Freddy, ja que resulta ser l’espia, el delator i el confident de l’amo del Boldito. Li explica totes les aventures i desventures hagudes i per haver en aquest vaixellet blau. Suposo que nosaltres serem part d’aquestes aventures que en Mario li explicarà a l’amo. Si més no serà una de tantes que han passat, passen i passaran pel Boldito, el vaixell blau.