L’imperdible Perito Moreno i els senyors de les presses

Quatre de la tarda, mig endormiscats arribem a l’estació d’autobusos d’El Calafate provinents del glaciar Perito Moreno. Feia uns dies que pensàvem la manera d’arribar a Santiago de Xile des del sud de la Patagònia, la qual cosa no és gens fàcil a no sé que et vulguis deixar un ronyó i part de l’altre comprant un vol. A més si es vol pujar al nord des d’allà només es pot fer a través de la lentíssima ruta 40 per Argentina que suposa 36 h de viatge per un camí de terra fins al Bariloche. Per Xile no hi ha opció, els andes i els fiords en aquella altura no donen lloc a una carretera.

Un cop vam arribar a la terminal (amb pèrdua de barret inclosa) una companyia d’autobusos ens va dir que la millor opció era tornar a Río Gallegos (quatre hores al sud, la qual cosa no ens feia gens de gràcia, perquè no hi ha res i ja hi havíem estat) i a més havíem d’esperar un autobús fins l’endemà a la tarda que ens portaria fins a Mendoza, que es troba a 8 hores de Santiago. Vam descartar aquesta opció ja que no voliem demorar més la sortida, però vam sentir que encara tenien bitllets per Bariloche. El problema és que l’autobús sortia en 20 minuts, i encara havíem de passar per l’hostal a buscar les nostres motxilles. És a dir que en 20 minuts haviem de trobar un taxi, anar a l’hostal, agafar les coses, agafar l’ordinador que es trobava a la recepció perquè estàvem pujant un video al Youtube, que finalment no es va pujar, tornar i pagar els bitllets d’autobús....buffff...encara estem esbufegant...però ho vam fer!

Així és com ens hem plantat en aquest autobús, que ens ha acompanyat durant les últimes 26 hores de la nostra vida...apassionant, sort de les 5 o 6 pel·lícules seguides que hem vist (ja hem perdut el compte, algunes més sofribles que d’altres: La última legión, Marido accidental, El pequeño merlin, The blind side, una peli de Robin Williams i Travolta). Per cert no ens oblidem del Perito Moreno.

L’entrada al meravellós Parc Nacional del Perito Moreno, a 80 kilòmetres d’El Calafate val 15 €, 1,5 per estudiants nacionals. El tour amb barca costa 10 € per persona i dura una hora i mitja i no està mal, veus el glaciar des de 100 metres, però no és imprescindible. Nosaltres volíem fer el treking per damunt del glaciar, però hi ha un petit problema: el preu. Resulta que només hi poden anar un cert nombre de persones al dia, això fa que només l’Estat exploti les excursions, i per tant els preus són prohibitius. L’excursió de 3 hores val 100 € i la de 5 hores 140 euros, realment abusiu. Així doncs ens vam limitar a passejar per les passarel·les que vorejen el glaciar i a veure com es desfeien els 4 glaçons de gel, que fan un soroll eixordador, i que quan cauen és espectacular. Això si, val molt i molt la pena.

El glaciar fa entre 40 i 60 metres d’alçada, té una longitud d’uns 30 quilòmetres des del naixement fins al Lago Argentino (el seu final), i una superfície de 257 km2 (perquè us en feu una idea, similar a la grandària de Buenos Aires). El seu color blavós et captiva i les mil i una formes inimaginables del gel et fan volar la imaginació, tot això combinat amb el color turquesa de l’aigua del llac et transporten a un indret màgic, de conte. Un conte que es podria titular perfectament: L’imperdible Perito Moreno i els senyors de les presses.

Joan i Anna

Viatge al País de la Isla Redonda o Illa Fujitsu

Un dels principals atractius pels que s’aventuren a conèixer el punt més meridional del món és visitar l’espectacular Parc Nacional de Tierra del Fuego. A només 12 km de la ciutat d’Ushuaia trobem l’entrada a aquest parc (13€ entrada per estrangers – 1 € entrada per estudiant nacional) on et proporcionen un mapa per poder realitzar les diferents rutes: per tots els nivells, butxaques i ganes.

Un cop pagada l'entrada, la mateixa furgoneta que et porta fins el Parc (únic transport públic, 14 € anada i tornada) t'ofereix la possibilitat de deixar-te en diferents punts. Nosaltres vam optar per conèixer una part diferent, particular, i mai més ben dit un país a part: el País de la Isla Redonda. Per això vam baixar al Puerto Guaraní on es troba la penúltima casa postal del planeta. Allí és on vam conèixer a Carlos Delorenzo, l’últim carter i el Primer Ministre de l’illa.

Des d’allà en Fernando i en Luciano, fills d'en Carlos, ens van portar amb barca fins aquesta illa situada al bell mig del Canal Beagle (trajecte amb barca 26€/persona). Una illa on només hi habita la família Lorenzo i la Prefactura (policia del mar)... Ah, ens oblidàvem d'en Rocky (el gosset que amable i pacientment ens va acompanyar durant tota la visita illenca).

Tot i que el trajecte fins l'illa és curtet (uns 10 minuts), és convenient abrigar-se, i molt, ja que fins i tot a l'estiu fa fred. Els dos guies no tenen la llengua massa llarga però si els hi estires en pots treure bastants detalls de com és la vida al culet del món. En Fernando és el gran (37 anys) , el timoner i el que tira del carro. En Luciano és el petit (30 anys), una mica dropo i rebel, però més parlanxí que en Fernando. Un cop desembarques ja t’empapes d’una tranquilitat pròpia d’un indret únic al món. Les seves principals característiques? La pau, la solitud i el silenci que conformen una sensació que et relaxa de dalt baix (podríem dir que és com una sessió integral conjunta de ioga, taitxí i fujitsu alhora... o això era una altra cosa? Bé és igual, que et relaxa moltíssim. Ah ja sé que éra fujitsu, l'anunci aquell d'electrodomèstics, que venien silenci...shhhhhhhhhh. Llavors és perfecte!)

A l'illa, els Delorenzo (“Sin la ayuda de nadie!!!") hi han construït un petit restaurant, una petita habitació on s’hi pot fer nit, i fins i tot una capelleta pels devots de la patrona del mar Stella Maris (on fins i tot t’hipots casar, algú ja ho ha fet...). Si un vol, pot adquirir un paquet on es pot dormir, menjar (3 àpats) i desplaçar-se a l’illa pel mòdic preu de 60 euros. I no us penseu que és qualsevol cosa: el menú inclou un “asado” o “centolla” (marisc), a part d’una sopa o pasta i beguda i postres...us quedareu amb gana? Això si, s’ha de reservar amb antelació. També hem de dir que nosaltres no vam tenir el gust de probar-ho. Ushuaia, així com tota la patagònia és una zona especialment cara...i els estalvis ja comencen a escassejar, així que vam tirar d’entrepans, cerveseta, i mate (...és el que hi ha).

Amb la panxa plena ja estàvem preparats per conèixer l’illa. Hi ha diferents rutes per fer, totes de diferent grau i per a tots els públics. Nosaltres vam començar amb el mirador on hi ha una vista espectacular del canal Beagle i l’illa. Tot seguit vam passar per la prefectura on hi viuen tres treballadors durant un mes seguit (i en Rocky! que hi viu sempre). I finalment vam acabar amb la ruta de l’ “aire puro” que ens va portar fins un punt elevat de l’illa des d’on es podien dissipar les illes xilenes de l’altre costat del canal i, on per cert, hi passa una ventet que casi ens tomba.

Mentres passejàvem pels boscos de “lenga” (típic arbre dels boscos de la Patagonia) ens van cridar l’atenció unes boletes de color groguenc tirant cap a tronja que penjàven dels troncs de les “lengas”. N’estava farcit! Més tard vam descobrir que eren uns fongs comestibles anomenats “Pan de Indio”, poc valorats actualment pel seu poc gust, però a la seva època va ser el principal aliment dels indis Yaganes.

Ja de tornada un passeiget congeladet amb barca fins el port de “Bahía Lapataia”, comiat dels germans Lorenzo, petit refrigeri i, la veritat...ja no vam tenir esma de visitar el parc. Arriba un moment que n’estàs fins al capdemunt de boscos i parcs naturals, així que (tot i perdre els tiquets de l’autobús) vam emprendre el retorn cap a casa (hostal entranyable), amb migdiadeta i babeta incloses. Bona nit i tapa’t!

Anna i Joan

Amb el "moquillu" penjant

Divendres al tard cap al Glaciar Martial falta gent!!! Un taxi ens va deixar al peu del telecadires (4€ des del centre), que no funciona perquè està en període de manteniment. Així doncs ens quedava un llarg camí, molt empinat per suposat, cap al Glaciar. El camí és bonic, vas vorejant el riu, tot verd, neu (tot i que és estiu)i fa força fred. Xino, xanu, fent-la petar, endrapant de tant en tant entrepans casolans fets per aquests dos catalans culdejaumets, fent quatre mil fotos...finalment vam arribar al glaciar (res de l’altre món, però com que ets a la fi del món tot pren una dimensió especial...). Això sí, la vista des de dalt impressionant! Es veu tota la ciutat d’Ushuaia que voreja el canal Beagle. A l’altre costat les illes Navarino que pertanyen a Xile.

L’excursió també va ser curiosa pel fet que la vam començar a les 8h del vespre i tornavem a les 11h de la nit! Tot el Glaciar per nosaltres sols! Però no us penseu que anàvem amb llanternes sinó que encara clarejava. De fet, demà, aquí serà el dia més llarg de l’any. Es pondrà el sol cap a les 23h i sortirà cap allà a les 5h. En realitat ni s’acaba de fer fosc del tot...

Baixada amb el moquillu penjant i directes cap al nostre nou hostal. Molt més tranquil, acollidor i amb unes vistes del canal Beagle impressionants.

Joan i Anna

Camí al cul del món (amb perdó)

Un cop ens vam acomiadar de les ballenes vam emprendre el rumb cap al punt de la terra més meridional possible: la carismàtica Ushuaia, a Tierra del Fuego (Argentina). Abans vam haver de fer escala a Río Gallegos ja que des d'allà només surten busos a Ushuaia a les 8,30h i 9h del matí. Massa tard, ens va tocar passar la resta del dia i la nit a aquesta ciutat, diriem... poc agraciada. Vam dormir a un càmping molt cuidat on vam parir el nostre primer asado genuïnament propi (sense ajuda d'argentins) i que per cert estava per llepar-s'hi els bigotis!La nit una mica freda...

Així doncs ens quedaven des de Rio Gallegos, 12 hores més en autobús, unes 12 hores realment peculiars, tenint en compte que en el viatge vam travessar la frontera xilena i argentina fins a quatre vegades en diferents transports (vaixell, autobús i si es vol en avió). El trajecte, tot i que és molt més bonic del que haviem vist fins ara, es fa pesat perquè has d’anar pujant i baixant de l’autobús per passar els respectius controls aduaners (passaport, equipatge, menjar) diverses vegades. Si almenys les pelis ajudessin...però quan et posen films per tennies estil Hasta que el cura nos separe (algú ha vista aquesta pel·lícula? Som viatgers, no retrassats...És que hi ha coses que realment clamen al cel...per on anàvem?) el viatge és fa més llarg. Per cert, tot i que el viatge fós pesat ens va permetre travessar un dels estrets més coneguts i mítics del planeta, l'Estret de Magallanes. El nom (Magallanes) impressiona i ens queda gran, però no vam deixar d'imaginar-nos, encara que només fos per uns moments, que d'alguna manera estàvem descobrint Amèrica....

En fi, tant bon punt vam haver arribat a Ushuaia, l´últim tram és realment espectacular (amb una carretera que va serpentejant les muntanyes i els llacs, espatarrant), ens vam dirigir amb tots els estris pesants a la recerca d’un lloc on passar la nit. Primer entrebanc, (sobretot si vas carregat), Ushuaia fa pujada, molta pujada! De fet recorda molt a Andorra: turístic, paradís fiscal, muntanyes, moltes botigues...però encara més empinat. Quan vam haver travessat (perque va ser una travessia) tres angostos carrers vam trobar el típic hostal per backpackers, molt de moviment, sorollós, moltes nacionalitats, moltes cuines del món. Tant sols els quedava una habitació doble, la qual cosa ens va semblar perfecte, després de 5 dies de viatge dormint al terra i en autobusos, de fet molt necessari.

Anna i Joan

Tres litres d'aigua

El nostre Gran Viatge per Amèrica Llatina ha començat. Som en Joan i l’Anna, l’Anna i en Joan, dos periodistes intrèpids amb ganes de conèixer, viatjar i explorar aquest continent tant desigual en realitats com ric en ilusions. Per davant milers de quilòmetres que ens portaran per 7 països d’Amèrica Llatina, (Argentina, Xile, Bolivia, Perú, Ecuador, Colòmbia i Venezuela) si no hi ha canvis d’última hora. Diumenge 12 a les 12 del matí hem iniciat el Gran Viatge a Buenos Aires en direcció Puerto Madryn, 1074 km i 18 hores en autobús. Llegir, veure alguna película dolenta (The american), llegir una mica més (Nosotros decimos no, Eduardo Galeano) ens han ajudat a portar millor un viatge que a partir d’ara serà el nostre modus vivendi durant uns 3 mesos.

Els estris per cuinar aquest somni? Quatre maletes. A la primera hi portem roba, sabates, neceser amb articles bàsics (raspalls de dents, colònies, desodorants, Xampus etc). A l’altra gran maleta una tenda de campanya, dos sacs de dormir, una hamaca, un trípode (que pesa un culló i part de l’altre), una pilota de futvolei i dues jaquetes d’abrigar (les úniques que portem per anar al punt més meridional del planeta). A la tercera maleta hi portem menjar: formatge, embotit, aigua, una taula petita de fusta (per tallar l’embotit i que ens serveix de plat) i un ganivet amb dedicatòria, comprades ambdúes coses al mercat artesanal de Mataderos, BS AS. Per últim a la quarta maleta (i segurament la més important), una càmara de fotos (que també fa video, no qualsevol càmara, la joia de la corona, de fet ens la vam comprar especialment per aquest viatge...) que ens permetrà retratar, documentar i filmar tot allò que ens vingui de gust, sense ella ens costaria més trobar el sentit a aquest viatge, sobretot si tenim en compte la nostra filia per la imatge i el nostre anhel periodístic de mostrar. En la tercera maleta també hi portem un ordendor que ens permet a les 2.11 hores de la matinada en un indret entre Puerto Madryn i Rio Gallegos, a la Patagònia argentina i dins d’un autobús on tothom està dormint, escriure uns relats que esperem que entretinguin a qui s’atreveixi a encarar un diari de viatges de dos grans desconeguts. També hi portem una grabadora, un micròfon de Rac1, piles, una navalla suïssa (de l’amazones), llums i llanternes...alguna cosa ens devem deixar? Ah, si un puro cohiba (pels grans moments)...que estem segurs que en seran molts.

Ostres el títol!!! Ens n’oblidavem!!!! Tres litres d’aigua...

En aquests primers dies de viatge hem pogut veure i beure força aigua, i força animals dins i fora de l’aigua. La primera parada del viatge ha esat Puerto Madryn, un enclau portuari a la costa patagònica Argentina. Molt turístic, però de gent que està de pas, sobretot per veure la fauna que aflora als voltants: pingüins de Magallanes, balenes australs, lleons i elefants marins, guanacos, Nyandús etc. Doncs bé Puerto Madryn és el lloc de sortida d’aquestes excursions, amb tot d’agències de tot tipus que et porten als diferents llocs de la zona per poder veure totes aquestes espècies. Nosaltres vam llogar cotxe (60€/dia amb 400 km lliures) i vam anar cap a Punta Tombo, 180 quilòmetres al sud de Madryn, on hi ha la reserva més gran de pingüins del planeta, després de l’Antartida. Realment val molt la pena el viatge cap a Punta Tombo, tot i que el paisatge per arribar-hi és més que lleig (estepa i més estepa i moltes bosses de plàstic, molt brut, sobretot a l’alçada de Trelew), pots veure molts pingüins i de molt aprop (de fet passen pel teu davant, i tot i que no es poden tocar...nosaltres ho vam fer ssssssssshhhhhhhhh). Els pingüins son uns personatgets molt curiosos i bastant semblants als homes: gairebé sempre ben vestits (sempre d’esmòking), amb un caminar més que graciós (a lo Fraga però amb càmara ràpida). Són monògams tot i que no sempre fidels (com nosaltres). Quina gràcia tu...

La nit la vam passar a Puerto Piràmide, a la península Valdés. Vam repostar al Carrefour i passat Puerto Madryn, a uns 100 quilòmetres al nord, previ pagament de 15 euros per persona entres en una península on pots veure (de març a desembre) ballenes gairebé rossan-te els bigotis. Vam dormir en un càmping per quatre euros per persona, al cosat de la platja. Puerto Piràmide és el lloc perfecte per passar-hi un parell de dies amb una calma brutal. Té censats uns 500 habitants, és força turístic però molt bonic. Lo bó és que té allotjament per tots els gustos, colors i butxaques. Des del Hostel per Backpackers, a l’hotelet amb encant amb vistes al mar per 80 euros l’habitació, fins al càmping, que tot i que estàvem morts del viatge, va ser la nostra opció. Doncs bé, després d’arribar (abans de posar la tenda) i amb unes ganes de dutxar-nos i rentar-nos que ens moriem, ens diuen que a aquella hora (20 hores) no hi ha aigua per dutxar-se, que degut a la zona desèrtica on ens trobem hi ha talls d’aigua....”Lavaillo” del gato i tira milles.

Busquem on sopar, com es deia el lloc?Ostres no ens en recordem, però vam menjar unes cloïsses gratinades al parmesano, que tela eh, tela!!! A fer nonón que demà tocaven matines. L’endemà al matí tampoc ens vam poder dutxar (l’horari era de 17 a 20). No podiem més i vam anar allar on es renta la roba, ens vam despullar (l’Anna parcialment) i amb 3 litres d’aigua, és a dir un litre i mig per mullar-nos i un litre i mig més per esbandir-nos ens vam dutxar, en plena patagonia i més contents que uns jínjols. Una experiència ecològicament única!!!!Tant de rollo per això??? La pròxima vegada ja buscarem un títol millor. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Per cert abans d’agafar l’autobús i tornar el cotxe, vam passar una de les hores i mitja més intenses que hem passat mai. L’experiència de poder veure ballenes de tant a prop, tot i haver de pagar 180 pesos (36 €) per anar-hi amb una embarcació, va ser espatarrant. Justament aquesta època és quan les balenes emigren cap a l’Antàrtida i se suposa que és difícil veure-les. Nosaltres en vam poder veure a grapats, amb aletades incloses, al·lucinant, espectacular. Es pot ben dir que per moments vam estar rodejats per aquests mamífers enormes, amb algún lleó marí, i amb les pesades gavines que les acompanyaven durant tot el seu viatge per picar-les i obtenir greix i carn (si haguéssim tingut una escopeta...). De veritat i amb afecte, la millor experiència de totes. Un petonet!

Joan i Anna

Comença el viatge anhelat...

Els somnis poc a poc es fan realitat.

Per fi avui hem acabat de decidir que entra i que no dins aquestes maletes tan pesades que portarem a l'esquena durant aquests 3 mesos. Fonamental: la tenda de campanya, l'hamaca i les botes de muntanya. Per sort les ganes, la il·lusió i els projectes pesen poc... encara que els projectes... pesen lo seu: la nova càmara, el trípode i el mac que ens acompanyaran a tots els indrets del continent sudamericà.

Ara mateix no és un moment en que brotin les idees fàcilment... el més important en aquests instants són les ganes de viure, de conèixer, de viatgar, de fer realitat tot allò que hem estat esperant durant tant de temps.

Les conclusions, les paraules, les experiències, les vivències aniran fluint a mesura que el viatge començi a agafar forma, però el que si que està clar és que avui comença el primer dia de la nostra nova vida.

Un petonet des de Buenos Aires!

Anna i Joan

Lillianett Ramírez: “He convençut el meu marit perquè deixi la mineria”

La dona que va rebre la primera carta que va emergir de les entranyes de la mina de San José rebela com ha viscut els moments més intensos del llarg captiveri del seu marit.

Copiapó, Xile - Joan Figueras

Foto per Anna Moradell

“En el moment que em van dir que havien trobat els miners amb vida em vaig desmaiar. Quan vaig recuperar el coneixement el primer que vaig fer va ser donar gràcies a la Verge que havia instal·lat a la cantina de la mina”. Amb aquestes paraules Lillianett Ramírez descriu l’emotivitat de la llarga espera per l’alliberament dels 33 miners que va viure al Campamento Esperanza. Un altre dels instants més impactants per la dona de Mario Gómez va ser quan va saber que ella era la única dona que havia rebut una carta per part dels miners atrapats. Una carta que guarda com si fos el mineral més preuat de la mina.

Mario Gómez té 63 anys i és el miner amb més experiència dels 33 rescatats a la mina de Copiapó: des dels 12 anys que es dedica a aquesta sacrificada professió. Pare de quatre filles, està casat amb Lillianett Ramírez des de fa 30 anys. El “mocho” Gómez –tal i com l’anomenen- va ser qui va escriure la carta que anava enganxada al missatge on els miners anunciaven que estaven vius. “Primer van veure la carta, la nota en que deien que els 33 estaven bé va caure i ningú no se’n va adonar. No va ser fins més tard que un operari va trobar el missatge”, explica emocionada Lillianett.

L’esposa de Mario Gómez de 52 anys, visiblement cansada per tot el procés, no tant sols per la tensa espera a la mina al llarg dels últims 69 dies, sino també pel fet d’haver atès la premsa de diversos països, afirma que un cop hagin donat d’alta el seu marit es casaran per l’esglèsia ja que fins ara estàven casats pel civil i ho faran el pròxim 7 de novembre, dia de l’aniversari de Mario Gómez.

El miner més vell de la mina, i un dels que estava més delicat de salut- patia de silicosis i d’hipertenció arterial- i la primera dona que va rebre una carta d’un miner en la cèlebre mina de San José ja han acordat que després de més de cinc dècades de professió ha arribat el moment de posar-hi punt i final. Aquesta tràgica experiènca amb final feliç ha estat el detonant perquè aquesta parella hagi pres la decisió-abans de sortir de l’hospital- d’abondonar la mineria. Ja fa un temps que s’havien plantejat aquesta possibiliat, però les alternatives que tenien no complien les necessitats econòmiques per tirar endavant la família. A partir d’ara en Mario i la Lillianett gaudiran d’una vida plegats sense el patiment que suposa endinsar-se dins de la terra sense saber si tornara’n a retrobar-se.

Judith Torrea: "A Ciudad Juárez el perill és estar viu"

Maig 2010
Per Joan Figueras Bello

Ciudad Juárez, en la sombra del Narcotráfico. Aquest és el nom del blog de l’única periodista estrangera que viu i treballa permanentment en la que està considerada la ciutat més perillosa del món, i la seva autora no és altra que la navarresa Judith Torrea. Juaritos, tal i com l’anomenen els autòctons, és una ciutat situada a la frontera entre els Estats Units i Mèxic, entre el consum i la producció de droga, entre la seguretat i l’horror. I és que tant sols 2 quilòmetres separen Texas, la segona ciutat més segura dels Estats Units, de Ciudad Juárez, la més perillosa del món.

Judith Torrea, Premi Ortega y Gasset de periodisme digital 2010, s’ha especialitzat durant els últims 13 anys en cobrir els problemes que hi ha a la frontera entre els dos països al nord i el sud del Rio Bravo, mostrant aquesta realitat tant per mitjans nord-americans (The Texas observer), com mexicans (Letras Libres), així com també europeus (El País o Le Monde Diplomatique).

I com es viu i treballa en una ciutat devastada pel narcotràfic, els feminicidis, el crim organitzat, la corrupció i la impunitat? La Judith ho té clar, s’aferra a l’alegria per viure i sobretot es convenç de la importància de donar veu als meus desvalguts, perquè de vegades els periodistes “som la seva única llum”. Torrea creu que l’esperança a tanta destrucció – més de 6.000 morts des de l’arribada de Felipe Calderón al poder- és la mateixa gent de Ciudad Juárez, a través de les seves ganes de treballar i de viure. Tot i que assegura que en la situació actual de Ciudad Juárez, “ja no s’hi pot viure”, i on “el perill és estar viu”.

Judith Torrea, periodista per vocació i passió, explica la realitat de Ciudad Juarez amb un to calmat i dolç, gairebé com qui t’explica un conte. Vital i enèrgica, pausada i tranquila, afirma que és una persona sensible però que quan es posa la granota de treball és transforma en una reportera intrèpida, on l’únic que li importa és buscar i trobar la veritat de la realitat. També assegura que està molt agraïda pels reconeixements que està rebent, però que no els està disfrutant, ja que “la reflexió i l’analisi del dolor com a persona és molt més dur que viure aquesta realitat com a periodista”.

Segons Torrea, les solucions a tant d’horror estan en la creació d’un Estat de Dret “real” i la lluita per combatre la pobresa i la corrupció, perquè per aquesta periodista navarresa però que se sent molt mexicana, “sense corrupció no hi hauria narcotràfic”.

Pots consultar el blog de Judith Torrea: Ciudad Juárez, en la sombra del narcotráfico.