Un dels principals atractius pels que s’aventuren a conèixer el punt més meridional del món és visitar l’espectacular Parc Nacional de Tierra del Fuego. A només 12 km de la ciutat d’Ushuaia trobem l’entrada a aquest parc (13€ entrada per estrangers – 1 € entrada per estudiant nacional) on et proporcionen un mapa per poder realitzar les diferents rutes: per tots els nivells, butxaques i ganes.
Un cop pagada l'entrada, la mateixa furgoneta que et porta fins el Parc (únic transport públic, 14 € anada i tornada) t'ofereix la possibilitat de deixar-te en diferents punts. Nosaltres vam optar per conèixer una part diferent, particular, i mai més ben dit un país a part: el País de la Isla Redonda. Per això vam baixar al Puerto Guaraní on es troba la penúltima casa postal del planeta. Allí és on vam conèixer a Carlos Delorenzo, l’últim carter i el Primer Ministre de l’illa.
Des d’allà en Fernando i en Luciano, fills d'en Carlos, ens van portar amb barca fins aquesta illa situada al bell mig del Canal Beagle (trajecte amb barca 26€/persona). Una illa on només hi habita la família Lorenzo i la Prefactura (policia del mar)... Ah, ens oblidàvem d'en Rocky (el gosset que amable i pacientment ens va acompanyar durant tota la visita illenca).
Tot i que el trajecte fins l'illa és curtet (uns 10 minuts), és convenient abrigar-se, i molt, ja que fins i tot a l'estiu fa fred. Els dos guies no tenen la llengua massa llarga però si els hi estires en pots treure bastants detalls de com és la vida al culet del món. En Fernando és el gran (37 anys) , el timoner i el que tira del carro. En Luciano és el petit (30 anys), una mica dropo i rebel, però més parlanxí que en Fernando. Un cop desembarques ja t’empapes d’una tranquilitat pròpia d’un indret únic al món. Les seves principals característiques? La pau, la solitud i el silenci que conformen una sensació que et relaxa de dalt baix (podríem dir que és com una sessió integral conjunta de ioga, taitxí i fujitsu alhora... o això era una altra cosa? Bé és igual, que et relaxa moltíssim. Ah ja sé que éra fujitsu, l'anunci aquell d'electrodomèstics, que venien silenci...shhhhhhhhhh. Llavors és perfecte!)
A l'illa, els Delorenzo (“Sin la ayuda de nadie!!!") hi han construït un petit restaurant, una petita habitació on s’hi pot fer nit, i fins i tot una capelleta pels devots de la patrona del mar Stella Maris (on fins i tot t’hipots casar, algú ja ho ha fet...). Si un vol, pot adquirir un paquet on es pot dormir, menjar (3 àpats) i desplaçar-se a l’illa pel mòdic preu de 60 euros. I no us penseu que és qualsevol cosa: el menú inclou un “asado” o “centolla” (marisc), a part d’una sopa o pasta i beguda i postres...us quedareu amb gana? Això si, s’ha de reservar amb antelació. També hem de dir que nosaltres no vam tenir el gust de probar-ho. Ushuaia, així com tota la patagònia és una zona especialment cara...i els estalvis ja comencen a escassejar, així que vam tirar d’entrepans, cerveseta, i mate (...és el que hi ha).
Amb la panxa plena ja estàvem preparats per conèixer l’illa. Hi ha diferents rutes per fer, totes de diferent grau i per a tots els públics. Nosaltres vam començar amb el mirador on hi ha una vista espectacular del canal Beagle i l’illa. Tot seguit vam passar per la prefectura on hi viuen tres treballadors durant un mes seguit (i en Rocky! que hi viu sempre). I finalment vam acabar amb la ruta de l’ “aire puro” que ens va portar fins un punt elevat de l’illa des d’on es podien dissipar les illes xilenes de l’altre costat del canal i, on per cert, hi passa una ventet que casi ens tomba.
Mentres passejàvem pels boscos de “lenga” (típic arbre dels boscos de la Patagonia) ens van cridar l’atenció unes boletes de color groguenc tirant cap a tronja que penjàven dels troncs de les “lengas”. N’estava farcit! Més tard vam descobrir que eren uns fongs comestibles anomenats “Pan de Indio”, poc valorats actualment pel seu poc gust, però a la seva època va ser el principal aliment dels indis Yaganes.
Ja de tornada un passeiget congeladet amb barca fins el port de “Bahía Lapataia”, comiat dels germans Lorenzo, petit refrigeri i, la veritat...ja no vam tenir esma de visitar el parc. Arriba un moment que n’estàs fins al capdemunt de boscos i parcs naturals, així que (tot i perdre els tiquets de l’autobús) vam emprendre el retorn cap a casa (hostal entranyable), amb migdiadeta i babeta incloses. Bona nit i tapa’t!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada