Viatge al fang

Aquest document audiovisual és la imatge viva del relat Viatge al fang que vam publicar fa una setmana. Aquí teniu la prova de la nostra experiència.

Avís important: les imatges que veureu a continuació no corresponen a cap excursió d'aventura, tour organitzat, ni safari extrany. Aquesta és la línia regular de bus en plena època de pluges que uneix les ciutats bolivianes de Trinidad i Rurrenabaque en la conca amàzonica.

Temps estimat: 12h.
Temps real: 43 h.

Amunt, amunt!!!

02:00 am, en algún lloc entre Medellín i Turbo, Colòmbia.

La nit s’està fent molt llarga. Viatjem un grup de sis amics (Mabel, Felipe, Carolin, Jaime, l’Anna i en Joan) en un bon autobús direcció al nord de Colòmbia per retrobar-nos amb el mar Carib a la frontera amb Panamà, per una carretera vibaradorament serpentinada sense pavimentar. L’experiència conté una dosi de desesperació que juntament amb la música caribenya a tot volum (que hem aconseguit silenciar) donen el resultat d’un magnífic insomni preciós.

Després de massa temps sense escriure em trobo entre el deure, la obligació i la necessitat imperiosa d’escriure unes ratlles per tal de guarir la mala consciència. Com que el viatge cada vegada s’està aproximant més a la seva fi i les ganes de viure’l xoquen frontalment amb les d’escriure’l, intentarem resumir la última part del viatge a través d’una miscelània en forma de balanç que us permeti formar part del que hem viscut.

Bolívia va formar part de nosaltres durant un mes. Uyuni va ser la nostra primera parada, després la tranquila Tupiza, la imponent Potosí, la rica i colurosa Santa Cruz, el trajecte mosquiter pel riu Mamoré, la selvàtica Rurrenabaque, la bonica Coroico, per arribar finalment a les alçades vertiginoses de La Paz, on hi vam passar tres dies acomiadant-nos d’aquest país tan extrem, inhòspit i sorprenent. D’allà vam fer una petita parada a Copacabana, per veure la turística Illa del Sol i finalment partírem cap al Perú.

Quatre dies és el que vam estar pel país del Machu Pichu, que no vam visitar perquè ja l’havíem conegut en un viatge anterior. Puno va ser la primera parada, visita curta per la ciutat i carretera i manta cap a Lima. Un cop allà quatre horetes d’espera i partida cap a Máncora, a l’extrem nord del país, gairebé a tocar a la frontera amb l’Equador.

Aquesta parada mereix un punt i a part. Després de l’aventura boliviana teníem la necessitat vita d’una mica de relax en un algún poblet de costa que ens pogués aportar l’elixir exacte de sol i platja per tal de carregar piles. Máncora va cobrir amb escreix les nostres expectatives. Turístic però amb gust, preus raonables i una de les millors platges per aprendre a fer surf van ser els ingredients perfectes per fer una de les millors i més curtes estades de tot el viatge llatinoamericà.

 El dissabte 12 de febrer, no sense problemes, arribàrem a un dels mercats artesanals més bonics de tota Amèrica Llatina, a la ciutat equatoriana d’Otavalo. A dues hores de Quito, el mercat d’Otavalo destaca per la seva varietat de joies, roba i artesania de tots colors i gustos que fan les delícies del visitant. La plaça del poble es converteix tots els dies de la semana en un guirigall de paradetes, preus, regateigs i dones vestides amb el vestit típic que fan d’aquest mercat una parada imprescindible pels amants de les bones compres anti-centres comercials.

Quito, la capital d’Equador amb el seu impressionant centre històric d’estil colonial ens va acollir durant tres dies abans d’endinsar-nos finalment en l’anhelada Colòmbia.

joan

Bolívia de la A a la Z

- Perdoneu però els diccionaris no porten fotos -


Altiplà. Una de les moltes caracteritzacions que se li atribueixen al país més ric en recursos naturals d’Amèrica del Sud són les altures altiplàniques que superen en molts punts del país els 4000 metres. No en va és l’estat més alt, aïllat i escarpat del continent. Aquí és on es concentra el 70% dels gairebé 10 milions de bolivians.

Banzer, Hugo Suárez. A través d’un cop militar dirigí el país repressivament del 1971 al 1978. L’any 1997 tornà al poder democràticament. Amb la inestimable ajuda del Fons Monetari Internacional (FMI) implementa mesures econòmiques neoliberals, estabilitza la moneda i privatitza la indústria.

Cambas i Collas. Els Cambas són la gent de les terres baixes (selva). Més acollidors, propers i oberts amb els forasters. Una mena d’andalusos bolivians. Els Collas són la població de les terres altes (altiplà), majoritàriament indígenes. Més esquerps i distants amb els nouvinguts. També diuen que són més treballadors. Una mena de catalans?

Diversitat. Les reserves i parcs nacionals conformen el 18% de Bolívia, que contenen infinitat d’espècies de fauna i flora. A l’altiplà hi ha des de flamencs i condors fins a llames i vicunyes. A la zona de El Chaco, a l’est del país, hi ha jaguars. A l’amazones hi ha una gran varietat de serps, lloros, insectes, peixos i monos, tortugues, caimans i dofins rosats. A la regió del Beni hi ha anacondes, ossos mandrosos, armadillos, nyandús etc. Bolivia també compta amb diverses espècies en perill d’extinció com els ossos formiguers gegants.

Evo Morales. Primer president indígena en els més de 180 anys d’història del país. Ex-cocaler, dirigeix Bolívia des del 2005 on hi va arribar amb promeses de canvi per la població indígena plasmades en una nova constitució. El 2009 va renovar mandat amb el 67% dels vots. Actualment passa pel seu moment més baix de popularitat degut al polèmic gasolinazo de finals d’any que amenaça de pujar els preus dels hidrocarburs una mitjana d’un 80%.

Fulla de Coca. La coca sempre ha format part de la cultura boliviana. Degustar les amargues fulles de coca combat la gana, la son, el fred, el dolor i el mal d’altura. Tot i la tradició ancestral que suposa l’acullico (ritual de mastegar la fulla de coca), no deixa de ser un tema controvertit. Des de 1988 la llei boliviana permet el cultiu de 12.000 hectàrees de coca per ús legal local, però els experts afirmen que és molt més el que es cultiva per tal d’avastir la droga preferida del primer món, la cocaïna. Són molts els experts que afirmen que Bolívia s’està colombianitzant pel que fa al negoci del narcotràfic.

Goni. Ex-president bolivià acusat juntament amb 16 membres del seu gabinet, de la mort de 67 persones durant les protestes per la privatització de la indústria del gas el 2003 a La Paz. Actualment resideix a Maryland (EUA). El govern nordamericà es nega a extradita’l.

Higuera, La. Indret que passarà a la història per ser on el 1967 l’exèrcit bolivià va matar el mític Che Guevara, el guerrer llatinoamericà de principis infranquejables i cor noble. Tot i ser de classe acomodada va anar teixint un camí, el seu propi camí, que l’ha portat a ser una de les icones revolucionàries del segle XX.

Indígena.  El 60% de la població boliviana reivindica el seu origen indígena que es reparteix entre aimares, quechues i guaranís com a ètnies principals. La llengua materna de molts pagesos és el quechua o aimara i molts d’ells encara utilitzen un calendari llunar tradicional.

Jesuites. Des de finals del segle XVII els jesuites van crear reduccions en les terres baixes orientals de Bolivia, van construir esglèsies, aixecàren granges i van instruir indígenes en la religió, agricultura, música i artesania com a compensació per la seva conversió al cristianisme i la seva mà d’obra.

Kampikipugui. No és cap animal ni nom indígena. És una mica la manera que tenen de funcionar els bolivians. Res és segur encara que t’ho assegurin. Tot és incert encara que et diguin el contrari. Aquí tenen una manera de fer i de parlar molt imprecisa, molt assertiva. Més aviat has d’intuïr i aventurar-te. En definitiva deixar-te portar amb totes les conseqüències.

La Paz. Capital boliviana d’1 milió i mig d’habitants. Caòtica, marejant i plena de moviment situada a 3.700 metres d’alçada. Pujades i baixades, paradetes i mercadets, la gran part de l’activitat diària es desenvolupa en la poblada i serpentinada part alta. Fan falta uns dies per aclimatar-se i gaudir d’aquesta capital sudamericana plena de vida, comerç i contrastos a dojo.

Mercat central. Centre neuràlgic de qualsevol ciutat o poble bolivià. Lloc idoni per menjar els millors i més barats àpats: des d’una bona sopa de gallina als plats més típics com el chairo, una sopa de xai amb chuño (patata deshidratada) i altres verdures. La cuina boliviana és gustosa i atipa molt. Dos dels ingredients omnipresents són la patata i l’arròs. La vedella, el pollastre i el peix (truita, a les zones altes, i el surubí a les zones baixes) són les principals fonts de proteínes. Per norma general els almuerzos es composen d’una sopa i un plat principal (plat molt complet de carn o peix més acompanyament) que no costen més d’1 euro i mig de mitjana.

No sap, no contesta. Peculiar actitud que adopten molts ciutadans de les zones altes de Bolívia a l’hora de contestar qualsevol qüestió, ja sigui en forma de somrís, gest o d’indiferència màxima.

Oruro. A 3.700 metres d’alçada aquesta ciutat situada al sudest del país es caracteritza per esta envoltada de riques muntanyes de minerals i per un esplèndid carnaval.

Pachamama. Al voltant del 95% de la població boliviana és catòlica. En les zones rurals els locals mesclen les creences inques i tradicionals amb el cristianisme, essent la deessa Pachamama, la Mare terra, el principal centre de les ofrenes, a qui agraeixen generalment la fertilitat de les terres i les bones collites.

Quechua. Família de llengües originària dels Andes que es parla a a sis països llatinoamericans: Colòmbia, Xile, Argentina, Perú, Equador i Bolívia, essent els tres últims on es troben la majoria de parlants. Es calcula que té entre 8 i 10 milions de parlants (quantitat molt semblant a la del català).

Rurrenabaque. Destí final del nostre indescriptible viatge en autobús per la pitjor carretera del món i lloc des d’on surten les expedicions a –diuen- l’espectacular Parc Nacional Madidi. A no sé que siguin uns fanàtics de la selva i l’aventura extrema i molt participativa, evitar el destí a tota costa. (Veure video: Viatge al fang. La interminable història d’un camí de Bolívia). Una alternativa és anar-hi amb avió des de La Paz. On vas a parar home, això ja és una altra cosa, de quina carta te’n desfàs!

Samaipata. Encantador indret de les terres baixes bolivianes al bellmig de la imponent naturalesa salvatge de la selva de Bolívia. És el lloc ideal per descansar després del periple altiplànic: clima fresc i agradable, aigua i naturalesa a raudals i gent amable i propera. És el destí vacacional preferit de la gent benestant del ric departament de Santa Cruz.

Titicaca. El llac navegable més alt i més gran del món. Situat a més de 3.800 metres d’alçada conté les illes del sol i de la lluna pertanyents a la cultura inca. La seva superfície de 8400 km2 es reparteix en la part boliviana i la peruana.

Uyuni. Aquesta ciutat turística, però autèntica, a tocar de la frontera amb Xile conté el salar més gran i espectacular del món. Dotze mil quilòmetres quadrats conformen aquest imponent desert de sal envoltat de llacunes surrealistes de colors vermell i verd, volcans de 5.000 metres i geisers de tots els colors que no deixen indiferent ni al més intrèpid dels viatgers.

Vicunya. Mamífer de la família dels camèlids (camell, llama, alpaca etc) que viu a les zones altiplàniques andines com el nord de Xile, part de Bolívia, el sud de Perú, els Andes d’Equador i el nord-est d’Argentina. Són els camèlids més petits, pesen entre 40 i 50 quilos i tenen una longitud de 80 centímetres. És la única espècie de camèlid que no ha pogut ser domesticada per l’home, encara que els indígenes aconsegueixen atrapar-les i esquilar-les una vegada a l’any ja que el preu de la seva llana és el més preuat de tots.

Wenceslao Moro. Company de viatge argentí que ens va acompanyar durant la magnífica travessía del riu Mamoré i que esperem que es converteixi en el nostre llogater pels pròxims 4 mesos de vida a Buenos Aires.  Sociòleg, amant de la lectura, de la música en general (i de l’andina en particular) i de la bona vida. Moro anímate!!!

Xino-xano. El que hem fet durant tot el viatge bolivià. També en podríem dir “A poc a poc i bona lletra”. Un meset dóna per molt. I a part les vies de comunicació bolivianes no donàven per mes, l’internet anava a pas de tortuga, la gent es pren la vida amb molta calma. En definitiva no quedava més alternativa que anar xino-xano.

Yungas. En quechua, “vall càlida”. Formoses valls subtropicals caracteritzades per empinades vessants boscoses que descendeixen fins a zones de rius i quebrades. Formen una barrera natural entre l’altiplà i l’amazones. Acompanyen els Andes des de Colòmbia fins al noroest d’Argentina.

Zancudo. O altrament anomenat mosquit (dels cullons, amb perdó). Fantàstics companys de viatge, més fidels que els gossos però una mica més empipadors. A la selva, no hi ha repelent que valgui. Se’t cruspeixen viu. La mare que els va matricular!

joan

Viatge al fang

Abans de res disculpeu per aquesta pausa excessivament prolongada dels nostres relats… Ja se sap que en aquests “grans viatges” hi ha moments per tot, inclús hi ha moments per a que no hi hagi moments per a res.

Bé, així doncs fem un salt en el temps. Ara mateix ens trobem a la paradísiaca Isla Margarita que pertany a Venezuela, però farem un GRAN esforç per transportar-nos al viatge en autobús entre Trinidad i Rurrenabaque, a Bolivia, un diumenge de gener qualsevol.

Mira que s’ha de ser massoca! Llegeixes que és la pitjor carretera de Bolivia i les que has conegut fins ara no són millors que la carretera de Cadaqués, però i què? Vens de 4 dies en barco, dormint a la tenda que tens instalada a la coberta, on un milió de mosquits t’esperen per fer el seu últim àpat del dia, però i què? Tot i això ens diuen que només són 12h d’autobús, i ens ho creiem. I que tot i que ha plogut una mica arribarem aquella mateixa nit a Rurrenabaque. Cap problema doncs! Som-hi!

Pobres il·lusos...

Sortim de Trinidad una hora més tard del previst, normal, estem a Bolivia. Els seients que ens han venut estan ocupats per desenes de maletes, normal, estem a Bolivia. Bé, començem. Primer de tot vint minutets per carretera, perfecte. Ara toca baixar, s’ha de creuar un riu i una barca ens passa d’un costat a l’altre de la riba. Els mosquits es cruspeixen els passatgers, però nosaltres estem triunfants, després de l’experiència del vaixell sabem que el repelent és tan bàsic com l’aigua.

Després de creuar un parell de rius començen els problemes. Toca baixar i caminar, el fang ens arriba als turmells i l’autobús avança amb dificultat. Amb la suada el repelent ja no és efectiu i els mosquits ens tornen a omplir de petons amb dedicatòria. De lluny veiem com l’autobús intenta desfer-se de totes les adversitats, relliscant en el fang i tombant-se d’un costat a l’altre. Fa por de veure. Malgrat tot ens ho prenem amb humor i es converteix en una bona excusa per anar xerrant amb els companys de viatge. Estem a les terres baixes de Bolivia, a la conca amazònica, i realment sembla un altre país en comparació de la zona altiplànica. No només pel clima i la vegetació que ens envolta sinó sobretot per la gent. Aquí són simpátics, curiosos i per damunt de tot alegres!

Per resumir la primera etapa del viatge només us diré que vam tardar 18 hores per fer 24 km!!! I quines 18 hores… cada dos per tres l’autocar es quedava atrapat al fang i tots els homes havien de baixar a empènyer  o a estirar-lo amb una corda perque les rodes de darrera no llisquessin i el vehicle pogués avançar. Aviat el passadís del bus es va convertir en terra fangós on s’hi acomulàven desenes de sabates, nens enjugassats i porqueria vària. Tots els homes portàven fang fins a les orelles fruit de les seves anades i vingudes a la terra del fang! En Joan va acabar ben esgotat. En boca seva: “Això ha sigut el més aprop que ha estat de l’exèrcit” (i no només per l’esforç sinó per l’obligació que implicava el gènere). Des de dalt una agraïa, per una vegada, les desigualtats entre els homes i les dones que es viuen en aquests països. El bus no parava de balencejar-se d’un costat a l’altre, encara que a la resta de les passatgeres no semblava que els preocupés gaire. Els únics estrangers que formàvem part d’aquell periple erem nosaltres i el mateix noi argentí del barco.

Els nens aquí tenen una paciencia infinita. Cap nen es queixava ni de gana, ni de set, ni de son. I això que ens vam quedar sense aigua durant més de 12 hores! I no dirieu mai per què? Doncs perquè el motor es va recalentar de tant esforç al quedar-se atrapat en el fang una i altra vegada. El conductor va començar a demanar aigua com un boig per calmar la set del radiador de l’autobús. Tothom va donar la seva aigua i de cop va començar a sortir fum i més fum! Era difícil veure-hi, però tothom instintivament va començar a córrer cap a la porta. La sortida per allà era impossible ja que el radiador estava molt aprop. Els homes que estàven a baix van començar a cridar les seves dones i els seus fills. Ja us podeu imaginar el panorama. Les dones treient els nens per les finestres, i els homes corrent cap a rescatar les seves dones, fills i altres… en Joan va venir corrents per ajudar-me a saltar, però en dos segons es va veure amb dues criatures als braços!!! Alguns minuts després de la desesparació en mig de la negra nit (ja eren les 22h) el fum es va anar dispersant, el conductor i l’ajudant van aconseguir arreglar el problema i els homes van poder seguir empenyent el bus per treure’l del fang.

Una hora més tard vam arribar el primer tram asfaltat: un pont. Allà van decidir parar el bus i apa fins demà a les sis del matí. El passadís fangós es va convertir en llit per la desena de nens que hi havia i en Joan i jo vam decidir muntar la tenda en el mateix pont (entre el nostre bus i un camió). Estàvem esgotats i morts de set. Ens vam veure el suc d’una llauna de margallons que era l’únic que teniem i cap a dormir que demà serà un altre dia! El problema va ser quan a les 5h es va posar a ploure i vam haver de recollir la tenda de males maneres, a correcuita i enfangada fins a dalt. Sant tornem-hi que no ha estat res!

El trajecte que faltava fins a la nostra destinació final estava bastant millor però els ànims, la son, la gana i sobretot la set no ens deixàven veure-ho. Vam arribar a Rurrenabaque trenta hores més tard del previst, després d’haver viscut una de les experiències més extremes de la nostra vida, però en un punt on les coses ja deixàven de sorprendre’ns. La resignació s’havia apoderat de nosaltres i ja corria per les nostres venes de la forma més natural. Normal, estem a Bolivia.

Anna

Video-documental: Les entranyes de la mina de Potosí

Els espanyols van fundar Potosí el 1545 arran del descobriment de plata a la mina de Cerro Rico a 5200 metres d'altura. Gràcies a la plata, a finals del segle XVIII, Potosí es convertí en la ciutat més gran, rica i pròspera de tota Amèrica Llatina. Milions d'indígenes i esclaus portats d'Àfrica van ser reclutats per explotar les mines en unes condicions infrahumanes que provocàren milions de morts.

En ple segle XXI les condicions d'aquests treballadors no han millorat gaire. Treballen fins a dotze hores per un sou màxim de 10 € al dia, amb una esperança de vida que no supera els 55 anys. Com ells mateixos ens expliquen, les seves alternatives laborals per guanyar un sou mínimament decent són gairabé nul·les.

Nosaltres hem tingut la oportunitat de conèixer-ho de primera mà i us volem fer arribar part de la nostra experiència.

Carta des del Boldito

“Acá en el rio van a ver hartos animales. Van a ver búfalos, delfines blancos, pequeños cocodrilos y un sinfín de especies”. Tot el món va dir.

Estimada família:

L’únic que se sent en el Boldito a les 13.12 de la tarda és el soroll del seu motor. La senyora Regina, la cuinera, està rentant la roba a la proa del vaixell. Com bé va dir la mestressa, la dona del capità Freddy, la cuinera és “gorda i petisa”. No deu fer ni un metre i mig, és quadrada de cintura i generosa de carns. Té cara de mala llet, adusta de tracte i de moviments curts i clars. Guarda amb cel la clau del rebost, no fos cas que un mariner llarg de gana s’atrevís a requisar una mica d’arròs sobrer o pa eixut enmig de la nit.

A l’altre punta del vaixell en un dels quatre camarots la noia riallera treu merda de la seva habitació, que comparteix amb l’Oliver. Ella, tant sols amb la mirada li recrimina la quantitat de brutícia que hi ha al dormitori: papers, llaunes i tot tipus de sinònims acompanyen el terra i prestatges de l’habitació. Ell se la mira resignat, sense obrir boca amb cara de no haver trencat mai un plat. Això si, la merda la treu ella.

Mentrestant, en Juan Carlos s’acaba d’aixecar de la seva son timonera. Està dinant al menjador del barco, mig endormiscat i sense dents al centre de la dentadura xarrupa la sopa que la cuinera li ha deixat preparada. A la taula no hi falten l’oli picantíssim fet a base de pebrots cuents (molts pebrots), aigua de riu - la que ells veuen, de color tèrbol i gust desconegut- i una bona dosi de gana abans de tornar a abocar-se a la solitud del timó.

Al meu costat, a la barca contigua que transporta mitja tona de gasolina riu Mamoré avall, tinc el company hamaqué, politòleg i músic aficionadíssim de la música andina, Wenceslao Moro. Metre setanta, barba tupida, somriure imperfecte. Un pibe bonairense amant de la bona vida però estridentment meticulós amb el canut. Potser -i esperem que així sigui- serà el pròxim llogater de la nostra casa al barri de Barracas de Buenos Aires. Continuarem informant.

El Boldito té 3 pisos. Al pis de baix hi ha la sala de màquines, els dos lavabos (un amb dutxa) i dos camarots a banda i banda. En el primer pis és on es fa la bugada i el manteniment del vaixell. A part, també hi ha una petita embarcació motora per arribar a terra en casos d’emergència o per anar a cercar quelcom necessari per menjar en moments puntuals.

Per accedir al segon pis ho pots fer per la proa o per la popa a través d’unes escaletes metàliques. Al segon pis hi han els dos camarots principals, on en una hi dormen el capità, la seva dona i una neta ; i a l’altre hi dormen el fill del capità i timoner, la seva dona -la més amable i afable del grup- i el seu fillet entramaliadet i viu com la gana, el petit Freddy. Les dues habitacions estan equipades amb televisor que funciona a ple rendiment per amenitzar l’avorriment de grans i petits a totes hores. En aquest pis també hi ha el menjador (una taula amb quatre cadires) amb un freezer i la cuina, petita com ella sola però suficient per alimentar un regiment.

Al pis de dalt hi ha lloc pel timó, el timoner i una terrrassa, de fet, la que ha estat la nostra terrassa amb vistes durant quatre dies. L’Anna gaudeix d’una migdiada intensa dins la nostra casa (tenda a joc amb el mobiliari blau del barco), sota la bandera boliviana. En Mario, el carismàtic timoner amb les seves ulleres fosques i la seva armilla way-em-si-ei ens ha portat pel bon camí durant tots aquests dies. Uns dies passats per aigua, sol, calor, arròs, plàtans i hores mortes entre exèrcits de mosquits que ens han omplert d’amor i petons amb dedicatòria.

Finalment no s’ha confirmat el que tothom deia, i a part d’alguna garsa, algún cormorà i tres lloros vermells, l´únic que hem vist -harto- per aquestes contrades han estat els estimadíssims mosquits petoners.

Us envien records l’anna, en joan i els mosquits, directament des de la selva de les terres baixes bolivianes.

Atentament

joan i anna

Pd: Res és el que sembla...

Després de parlar amb la Gleidy, la jove del capità Freddy, la història del vaixell ha canviat de rumb. Intuïtivament la nostra carta-història començava amb la cuinera Regina. Doncs bé, la cuinera s’ha convertit en Supermestressa del vaixell. És la veterana del grup i mana gairebé més que el capità. Aquest, en Freddy, un home amb una flema i una parsimònia hiperbòliques es gastava tots els emoluments en senyoretes de farolet roig, qui ho hauria de dir. És per això que darrerament en totes les travessies l’acompanya la seva dona, per curar-li la soletat i readreçar-li la cartera.

L’Oliver, un dels mecànics, és el pare de la neta, la que cuiden els avis. Es veu que quan va néixer fa 9 anys, els seus pares es van separar, i cap dels dos se’n va voler fer càrrec, l’àvia apenada, li va guarir la ferida. El curiós del cas és que la nena sap qui és son pare, amb qui conviu, aparentment com si res en el vaixell. Des de llavors els avis tenen la custodia. Però com que l’àvia ara ha de vigilar el marit navegant, la Gleidy la cuida un cop a terra. Ara l’Oliver té una nova dona que l’acompanya en algunes travessies, no totes, ja que es veu que és més dropa que el jaure i l’àvia i la cuinera no la poden ni veure.

Una altra de les noies, la més introvertida i misteriosa, tant que no sabem ni el seu nom, i que presuposàvem nòvia d’en Juan Carlos, es veu que és cuinera d’una altra embarcació que va sortir sense ella, perquè es va quedar adormida al poble per culpa d’una borratxera descomunal, tot i que es pensaven que ella estava dormint la mona al vaixell.

Per últim en Mario, el timoner modern, no es porta gaire bé amb en Freddy, ja que resulta ser l’espia, el delator i el confident de l’amo del Boldito. Li explica totes les aventures i desventures hagudes i per haver en aquest vaixellet blau. Suposo que nosaltres serem part d’aquestes aventures que en Mario li explicarà a l’amo. Si més no serà una de tantes que han passat, passen i passaran pel Boldito, el vaixell blau.

Viatjant amb el Che (II). Salar de Uyuni

Finalment trepitjàrem Bolivia després d’un intens viatge de 12 hores amb autobús amanit amb fred, pols i una aturada obligatòria, degut a l’enèssim problema mecànic de l’òmnibus. Uyuni, una població de 20.000 habitants ens esperava a 3.669 metres d’alçada, amb més fred, vent i pluja. Un acollidor hostal ens aixoplugà de les inclemències del temps per 70 bolivians l’habitació (7€).

Bolivia té una població de gairebé 10 milions d’habitants i una extensió de quasi 1.100.000 km quadrats (com Espanya i França juntes). La capital de facto és La Paz, però Sucre l’administra constitucionalment. Com a idiomes oficials hi ha l’espanyol, el quechua, l’aimara i el guaraní, i més del 60% de la seva població és indígena. Bolivia és el país més elevat, aïllat i escarpat de l’Amèrica del Sud i és dels més freds, calurosos i ventosos del planeta, la qual cosa el converteix en un dels més inòspits i dusos, i alhora apassionants del món. Tot i ser el país llatinoamericà més ric en recursos naturals, és el més pobre de tot sudamèrica amb una renta per càpita entorn els 1000 dòlars anuals.

El 1970 Eduardo Galeano en una crònica anomenada Toda Bolívia en un vagón, descrivia així el país altiplànic: ”Las vías están anegadas. Es época de lluvias (de novembre a març) y de las montañas se ha desprendido una mazamorra de barro y piedras que obstruye el paso durante varios kilometros. Las vías están anegadas: no se sabe por cuanto tiempo nos quedaremos aquí, clavados en medio de la cordillera desierta. <<¿Un día?>> <>> <<¿Quince días?>> <>>. No cabe una aguja en el vagón de segunda, repleto de contrabandistas y de contrabando, de mujeres indígenas de rostros minerales con sus niños a la espalda, niños de todos los tamaños, gallinas, ovejas a medio desollar, bultos de mercaderías que forman sólidas fortalezas inexpugnables todo a lo largo del pasillo.”

Som a principis de 2011 i el país no ha canviat gaire. Tot a Bolivia és una aventura, tant per les coses bones com per les dolentes. Els tres dies que vam passar al Salar d’Uyuni en són una bona prova. Els touroperadors et destaquen al detall el que faràs durant els tres dies i dues nits que dura l’expedició al salar més gran del món (12.000 km quadrats). Surts a les 10 del matí (hora amunt, hora avall) amb un jeep tot terreny que als 10 minuts ja se li ha parat el motor. No hi ha problema, el guía, en Sebastian, a més a més de conductor, era mecànic, cuiner, cambrer i un llarg etcétera, tan llarg com els tres dies que vam passar en l’inòspit Salar d’Uyuni.

El primer que vam visitar va ser un cementiri de trens: un enganyaturistes amb tota regla. Tot seguit quan tot just iniciàvem l’excursió cap al Salar, un control policial ens fa retrocedir fins a Uyuni per a cercar una llista amb tots els components de l’excursió (i un pensa: no hagués estat millor portar-la d’un bon principi? El que dèiem... una aventura). Després de parar en algún poblet per comprar quatre artesanies i veure algún museu, finalment vam arribar al Salar. L’espera havia valgut la pena. Quilometres i quilometres de planícies blanques s’escampàven al voltant nostre, sota un sol de justicia, la immensitat estava pintada de blanc.

La següent parada va ser a l’Isla del pescado o Isla Incahuasi. Era com un miratge enmig del desert blanc. La illa estava formada per roques, corall, càctus centenaris i una espectacular vista de tot el Salar. Una agulla en un paller, un alè d’esperança en la desesperança blanca. A partir de llavors el blanc va continuar sent el company protagonista de l’excursió fins arribar allà on haviem de passar la nit, i on va començar una altra aventura boliviana.

L’agència de viatges en la que havíem contractat l’excursió ens havia promès que dormiríem en un hotel de sal. Quina va ser la nostra sorpresa quan de sobte el lloc on suposadament havíem de passar la nit ja estava ocupat. Vet aquí que ningú ens havia dit que el primer que arribava s’hi quedava. Un petit detall que no us havia dit és que tots els viatges al Salar són organitzats i hi han com 40 agències diferents, és a dir que és com una caravana de 4x4 a la recerca del millor lloc. Vam continuar conduïnt durant una hora i mitja fins que vam trobar un hotel amb suficients places pels 18 expedicionaris, però com que qui avisa no és traïdor, i ja havíem avisat que Bolivia era una aventura, l’hotel no era de sal com ens havien promés.

En aquest punt el grup es va dividir entre els de bon aconformar, partidaris de quedar-se amb l’hotel que després de molta recerca haviem trobat, i els que van clamar al cel i van muntar un sarau perquè Bolivia deixés de ser Bolivia, i els bolivians deixessin de ser bolivians. Finalment aquella nit la sal va formar part del nostre entorn i vam tenir l’aclucada d’ull més salada que mai havíem tingut.

L’endemà perquè no ens agafés el toro amb l’hotel de la nit següent ens vam haver de llevar més aviat del previst. A les 5 tocàven matines. De fet els tres dies van transcòrrer a toc de timbal: parada de cinc minuts al lloc turístic de torn, quatre fotografies, tres esbufecs, dues mirades i un crit de: VAMOS, VAMOS!!! Això si parant a les imponents llacunes altiplàniques que s’obrien a més de 4000 metres d’altura, acollint a la més diversa fauna i flora del desert (a destacar: els flamencs de tres espècies que posaven com els més presumits del barri).

Després d’un dia de calor sufocant, vent polsós i paisatges exhuberant arribàrem dels primers al nostre refugi. L’alçada feia de les seves i conjuntament amb el cansament acumulat durant les hores extremes del viatge provocaren un efecte somnífer important. No obstant i després d’un bon sopar de carn de llama i un vinet acceptable, el mal d’altura va guanyar al cansament i la nit –tot i ser curta en hores- va ser llarga en sofriment.

Encara amb llaganyes als ulls i el cap com un bombu –això sí, i no sé per quins set sous, l’Anna fresca com una rosa- arribàvem al punt més alt del nostre trajecte a 4950 metres d’altura: els Gèysers Sol de Mañana. Allí, encara de matinada, uns pous profunds de fang i fumaroles sulforoses feien les delícies dels pocs agusarats que s’atrevien a desafiar el fred i la son pròpies d’aquella hora del matí. Tot seguit un relaxant i reconfortant banyet a les Termes naturals de Polques de la que emanava una aigüa calentoneta a 36º, que amb el contrast dels 5 grauets de temperatura ambient, hi cantàven els àngels.

Laguna verde i Volcán Licancabur van ser les dues últimes estampes d’un viatge llarg, dur i caòtic, però al mateix temps intens, aventurat i fascinant. Fins al punt que el podríem recomanar al més aventurer dels nostres amics, però no al més acomodat. Un cop vam haver-nos desfet de la meitat de la tripulació (dues escoceses i una japonesa de molt bona mena que van enfilar el camí d’Atacama), a les nostres tres ànimes catalanes (l’Andreu d’Olot va ser un excel•lent company de viatge) encara ens quedaven 7 hores de pols, música pop-peruana a lo Wendy, i unes terribles ganes de posar punt i final a aquesta Gran Aventura.

Tupiza es convertiria aquella mateixa nit en la nostra següent aventura. Un poble que de matinada ens va obrir les portes d’un indret tranquil, acollidor i amb un paisatge totalment diferent al que el Salar ens havia mostrat. La nit de Tupiza desprenia un roig intens directament de les seves entranyes. El roig sortia de les muntanyes, com si darrere seu hi hagués amagat en persona el mateix Che Guevara.

El Che, abans de convertir-se en guerrer llatinoamericà i durant el segon viatge per Amèrica llatina (com nosaltres), va escriure aquestes lletres amb les que ens hi sentim molt identificats: “ El nombre del ladero ha cambiado, ahora Alberto se llama Calica; pero el viaje es el mismo: dos voluntades dispersas extendiéndose por América sin saber precisamente qué buscan ni cuál es el norte”. En aquest cas la companya de viatge no ha canviat, l’Anna continua sent la meva voluntat dispersa.

joan

Veient les estrelles des de la ciutat més alta del món

Bolívia: tantes olors, gustos i menjars diferents... un no es pot resistir de probar-ho tot i malgrat el meu estòmac està a proba de bombes... aquesta última-- ha esclatat sense control. A mitja nit em desperto a l’habitació que acababem de llogar al centre de Potosí (la ciutat més alta del món) on hi haviem arribat feia poques hores per un camí de cabres procedents de Tupiza. Em desperto amb un sobresalt, suada i pàlida. Què passa? Només fan falta pocs segons per adonar-me què o qui m’ha despertat... els meus budells es regiren, el meu estòmac es queixa, i em provoquen un dolor que em fan veure les estrelles. Tot seguit em trobeu sentada al vàter, semblo una font, rajant per dalt i per baix incontroladament. Tot aquest escenari es prolonga fins les sis del matí quan en Joan desesperat i sense saber què més fer em diu: anem al metge, JA! Un taxi ens espera a fora. Mig tambelajant però amb el recolzament d’en Joan hi arribem, estic molt marejada.

La consulta del metge sembla més aviat la d’un veterinari. El preu: 10 bolivians la consulta, 1 €, això fa por. Em fa quatre preguntes i em pren la pressió: 80/50 què esperaveu? la font ja està seca. Em diu que estic molt pàlida i el cor està accelerat (haver perdut més d’un litre i estar a més de 4000 m. d’altura no ajuda). Em palpa la panxa i troba el punt exacte de l’infecció (quin mal!), és a una part de l’intestí prim. Ja té diagnòstic: la malaltia del viatjer. Alguna cosa que he menjat i m’ha provocat una infecció per no estar acostumada a aquests gèrmens. La cura? El suero oral que m’havia anat a comprar en Joan unes hores abans no em feia efecte. Al cap de dos minuts de pèndreme’l ja tornava a estar fora. Així doncs el metge decideix que m’han d’injectar suero i altres medicaments amb els quals “enseguidita te vas a curar”. Sap greu, però la desconfiança en certs procediments en aquest país hi són i no vam poder-nos estar de preguntar-li un parell de vegades si la via era nova i estèril. Per sort ho era, nosaltres més tranquils, però ell una mica ofès amb la pregunta.

Passem de la consulta del “veterinari” a la sala de tractament que semblava un hospital de campanya de la Segona Guerra Mundial. Per sort, estava buit. En Joan va haver de tornar anar a comprar a correcuita a la fàrmacia tot el que m’havien d’administar, inclús el suero i l’equip. Allà va aparèixer una infermera molt amable, la Carmen, i em va col·locar la palometa (tipus de via intravenosa més petita i per procediments de poca durada) amb el suero. Amb els medicaments el cel es va obrir, el dolor va començar a cedir i vaig poder dormir una horeta! Vam estar allà entre dos i tres hores i quan es va acabar el suero vam marxar.

En comptes de visitar la ciutat colonial de Potosí tal i com haviem planejat el dia anterior vam passar-nos tot el dia a l’habitació... fent repòs. Sortosament, jo tenia el millor infermer del món!

Anna

Viatjant amb el Che (I)

“¿Por qué será que que el Che tiene esa peligrosa costumbre de seguir naciendo? Cuanto más lo insultan, lo manipulan, lo traicionan, más nace. Él es el más nacedor de todos. ¿No será porque el Che decía lo que pensaba y hacía lo que decía? ¿No será porqué eso sigue siendo tan extraordinario, en un mundo donde las palabras y los hechos muy rara vez se encuentran, y cuando se encuentran no se saludan porque no se reconocen?”

Amb aquestes sàvies paraules de l’escriptor i assatgista uruguaià, Eduardo Galeano, em sento amb la obligació d’explicar i compartir la meva experiència boliviana, que per sort encara no ha arribat a la seva fi. Una experiència que m’ha fet descobrir una figura que tenia ganes de conèixer, una figura que m’ha inspirat força, ganes de viure al màxim, i un desig immens de comunicar-me, fruit de la fe en l’èsser humà, incitada per aquest gran personatge del segle XX. I aquest no és cap altre que Ernesto Guevara de la Serna, el Che.

Potosí s’ha creuat en el meu camí, en el nostre camí. Portem (amb l’Anna) gairebé una semana a Bolivia, i ja hem viscut un fotimé d’aventures. Vam entrar al país per la frontera xilena, sortint de Calama via Ollagüe. Tant bon punt vam posar els peus a quarts de sis de la matinada en l’autobús que ens ajudaria a passar la frontera xileno-boliviana, ja vam ser conscients del canvi de rumb (amb tots els sentits) que suposaria per nosaltres l’experiència boliviana.

Les ganes de conèixer Bolivia ens envaïen des de feia dies. Els preus de la patagònia xilena i argentina ens havien fet desitjar d’una manera exagerada el viatge cap al nord, cap a la Llationamèrica real, almenys la que nosaltres tan havíem anhelat i imaginat.

Abans d’arribar al desert d’Atacama, vam passar uns dies meravellosos amb la meva nona (àvia materna) a La Calera, un poblet al nord de Santiago de Xile. La seva companyia, recíprocament, ens va produïr un efecte familiar i proper, que potser necessitàvem, a l’estar tant lluny de casa en unes dates tan especials com és el Nadal. Unes vivències que em guardo per mi i pels meus, o per un capítol a part.

El dia 3 de gener partirem de La Calera en direcció a Antofagasta, una localitat costanera a 18 hores en autobús de Santiago. Tant sols vam romandre unes horetes en aquesta atractiva ciutat del nord de Xile, que exporta la major part del coure i altres minerals d’Atacama, i que és un important nucli pel comerç amb Bolivia, que va perdre aquesta regió en la Guerra del Pacífic (1879-1883).

Després de prendre una gustosíssima sopa de marisc i unes riquíssimes empanades camarón queso (gambes i formatge) al port pesquer d’Antofagasta, la nostra brúixola ens dirigí cap a San Pedro de Atacama. San Pedro destaca per ser un poble turistiquíssim però que manté la seva essència d’indret únic. El carrer Caracoles és l’eix vertebrador del poble. Perpendicularment se li van unint carrerons de terra farcits de restaurants, agències de turisme i hostals que et transporten, gairebé a un western nordamericà. Podríem dir que es tracta d’un mini Portaventura, només amb la vessant farwest, però real, res de cartró pedra.

El Càmping Los Perales, en ple centre sanpedrenc, ens va obrir les portes de bat a bat, gràcies als seus 4.000 pesos xilens per persona (6€), que tot i ser car per un càmping a Amèric del Sud, eren glòria deprés dels desorbitats preus de la Patagònia. A Los Perales hi vam passar dues fresques nits, que no ho van ser tant com ens vàren dir. El primer dia vam aprofitar per visitar, en un tour organitzat (tot és organitzat a San Pedro, i millor així perquè les alçades compliquen l’autonomia i la llibertat), la Laguna Céjar, Los Ojos del Salar i el Salar d'Atacama. Tot i que no són les excursions estrella d’Atacama, per un mòdic preu de 11.000 pesos xilens (uns 18€ per persona) et banyes en una llacuna salada, on evidentment flotes (hi ha un 3% menys de sal que al Mar Mort), pots disfrutar d’una mirada salarenca (Ojos del Salar, dos grans orificis on et pots treure les tonelades de sal que transportes de la llacuna Céjar), i sobretot pots gaudir d’una posta de sol passada per sal al Salar d'Atacama.

L’endemà ens llevàrem a les tres del matí per visitar una de les joies del Desert d’Atacama: els Gèisers de El Tatio. San Pedro es troba a 2.440 metres d’alçada i per arribar als gèisers puges fins als 4.300, la qual cosa implica una dosi important d’aigua, paciència i mal de cap. Els Gèisers de El Tatio és el camp geotèrmic més alt del món. Els circuits surten tan aviat perquè entre les 6 i les 7 és quan els géisers (fumeroles d’aigua i aire) estan en plena efervescència. Nosaltres vam tenir un petit gran problema. El nostre autobús va trigar una hora i mitja més del previst degut a uns problemes mecànics, i no vam poder gaudir ni del temps necessari, ni de la intensitat màxima d’aquestes curioses expressions geotèrmiques. No obstant, tot i l’imprevist mecànic, ens vam poder banyar a les termes contigües de El Tatio, un contrast interessant: 5ºC positius de temperatura ambient i 35ºC de temperatura de l’aigua, buff quin benestar!

Després d’haver d’empènyer el bus a 25ºC en ple sol i a 4.000 metres d’alçada visitàrem Machuca, que a part de ser una molt bona pel·lícula sobre la dictadura xilena, és un poblat indígena matxacaturistes en essència: carn de llama, un carrer amb quatre cases típiques i quatre indígenes que et demanen calers per qualsevol foto. Ah, i una curiosa història que presumiblement aportava dosis de fortuna als seus protagonistes. Per cap d’any els pocs habitants del poble, després de la festa i el trago, es dediquen a tirar ous a les campanes de l’església. Naturalment pocs són (després de la turca) els que afinen a tocar-les i l’esgésia es lleva empastifada d’ous.

Acomiadàrem San Pedro d’Atacama amb una pizza bonissima i finissima que ens va deixà un bon regust de boca, tot i la pols del desert més àrid del món. L’endemà marxàvem cap a Calama on volíem emprendre el camí cap a l’ansiada Bolivia. El destí però, va fer que haguéssim de fer escala en aquesta ciutat, famosa per ser el dormitori dels miners de Chuquicamata, una de les mines a cel obert més grans del món (té una profunditat major que el llac més fons dels Estats Units), i que converteix a Xile en el primer exportador mudial de coure. Així doncs durant 3 dies vàrem carregar piles, plasmar les nostres vivències en forma audiovisual i traçar la nostra ruta pel país on el Che va viure els seus últims somnis.

Joan

Primer video d'El Viatge per Amèrica del Sud

Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí...però bonament creiem que ha valgut molt la pena!!!

Esperem que us agradi. No és el National Geographic, però us acostarà una mica més a nosaltres... A més a més aporta una dosi d'humor que ja els hi agradaria amb ells...perdoneu però algú ho havia de dir;)

A reveure i Bon Any a tothom!!!

Ostres, les Torres!!!

Mare meva! Quin cap que tenim! Ara que ens voliem posar al dia amb el blog ens hem adonat que faltava una part important! Abans de l’Imperdible Perito Moreno vam visitar el magnífic, espectacular i caríssim Parc Nacional de les Torres del Paine (25 € entrada, només descompte per xilens, primera clavada). Per arribar-hi vam parar a l’encantador poble de Puerto Natales, on no dirieu mai on vam fer nit! Al Residencial Ritz! Quina experiència! (Del tot irrecomenable però molt barat).

Puerto Natales és una ciutat costera de 18.000 habitants des d’on es vehiculen totes les expedicions i viatges cap al Parc, la qual cosa implica que està preparadíssima pel turisme. Tot tipus d’hotels, hostals i residencials equipen la ciutat, a banda de tot un ventall de restaurants per a tots els gustos i pressupostos, que fan d’aquest indret el lloc ideal per iniciar l’excursió a les Torres del Paine.

Des de Puerto Natales al Parc hi han 112 km, unes dues hores en autobús (25€ anar i tornar, segona). Val a dir que el parc és xulíssim, molt i molt bonic, però tot és car com el foc. Si el vols visitar més o menys bé, necessites com a mínim quatre dies. Tercera clavada: l’allotjament dins el parc. Els refugis, on comparteixes habitació amb vuit persones i t’has de portar el teu propi sac de dormir, et costen 40 €/persona i nit! Nosaltres vam optar per l’opció acampada, fet que implica carregar amb unes motxiles pesadíssimes i passar un fred que et fan petar les dents a mitja nit! Unes bones esterilles, un bon sac i una bona companyia solventen el problema ;)

Tot i necessitar uns quatre dies per visitar el Parc, nosaltres ho vam fer en dos. Vam escollir fer l’excursió que et porta fins el Mirador Las Torres. Vam fer el primer tram des de la Laguna Amarga fins el Refugio Chileno amb les motxiles (dues hores d’intensa pujada). Al Refugio Chileno vam plantar la nostra “casa” on ens van cobrar 6 € /persona. El fet d’acampar et dóna dret a usar els banys i una dutxa, també et permet fer servir els "termos" d’aigua calenta que ens van salvar de fred i gana, ja que ens havien dit que podríem disposar de cuina, la qual cosa no es va confirmar. D’aquesta manera vam poder menjar sopes precuinades, puré depatates en sobre, etc. Vam sobreviure els dos dies a base de queviures que il·luminadament haviem comprat a Puerto Natales, d’altra banda s’hagués consumat la quarta clavada.

Així doncs després d’una nit freda ens esperàven dues hores més de pujada i 3 i mitja de baixada... però quan diem pujada és PUJADA!!! M’haurieu de veure (a mi, a l’Anna)... amb un pam i mig de llengua fora i sort d’en Joan que m’apretava el cul perquè sinó... Tot i l’esforç i els esbufecs per arribar a dalt de tot, des del mirador, elevant-se gairebé 2.000 metres sobre l’estepa patagònica, es poden veure -si es que el temps ho permet, no com a nosaltres- les espectaculars Torres del Paine. Tres pilars de granit que conjuntament amb un llac de color verd clar al peu de les Torres, embolcallen un paisatge únic del que diuen que és el millor parc nacional d’Amèrica del Sud.

Joan i Anna