L’imperdible Perito Moreno i els senyors de les presses

Quatre de la tarda, mig endormiscats arribem a l’estació d’autobusos d’El Calafate provinents del glaciar Perito Moreno. Feia uns dies que pensàvem la manera d’arribar a Santiago de Xile des del sud de la Patagònia, la qual cosa no és gens fàcil a no sé que et vulguis deixar un ronyó i part de l’altre comprant un vol. A més si es vol pujar al nord des d’allà només es pot fer a través de la lentíssima ruta 40 per Argentina que suposa 36 h de viatge per un camí de terra fins al Bariloche. Per Xile no hi ha opció, els andes i els fiords en aquella altura no donen lloc a una carretera.

Un cop vam arribar a la terminal (amb pèrdua de barret inclosa) una companyia d’autobusos ens va dir que la millor opció era tornar a Río Gallegos (quatre hores al sud, la qual cosa no ens feia gens de gràcia, perquè no hi ha res i ja hi havíem estat) i a més havíem d’esperar un autobús fins l’endemà a la tarda que ens portaria fins a Mendoza, que es troba a 8 hores de Santiago. Vam descartar aquesta opció ja que no voliem demorar més la sortida, però vam sentir que encara tenien bitllets per Bariloche. El problema és que l’autobús sortia en 20 minuts, i encara havíem de passar per l’hostal a buscar les nostres motxilles. És a dir que en 20 minuts haviem de trobar un taxi, anar a l’hostal, agafar les coses, agafar l’ordinador que es trobava a la recepció perquè estàvem pujant un video al Youtube, que finalment no es va pujar, tornar i pagar els bitllets d’autobús....buffff...encara estem esbufegant...però ho vam fer!

Així és com ens hem plantat en aquest autobús, que ens ha acompanyat durant les últimes 26 hores de la nostra vida...apassionant, sort de les 5 o 6 pel·lícules seguides que hem vist (ja hem perdut el compte, algunes més sofribles que d’altres: La última legión, Marido accidental, El pequeño merlin, The blind side, una peli de Robin Williams i Travolta). Per cert no ens oblidem del Perito Moreno.

L’entrada al meravellós Parc Nacional del Perito Moreno, a 80 kilòmetres d’El Calafate val 15 €, 1,5 per estudiants nacionals. El tour amb barca costa 10 € per persona i dura una hora i mitja i no està mal, veus el glaciar des de 100 metres, però no és imprescindible. Nosaltres volíem fer el treking per damunt del glaciar, però hi ha un petit problema: el preu. Resulta que només hi poden anar un cert nombre de persones al dia, això fa que només l’Estat exploti les excursions, i per tant els preus són prohibitius. L’excursió de 3 hores val 100 € i la de 5 hores 140 euros, realment abusiu. Així doncs ens vam limitar a passejar per les passarel·les que vorejen el glaciar i a veure com es desfeien els 4 glaçons de gel, que fan un soroll eixordador, i que quan cauen és espectacular. Això si, val molt i molt la pena.

El glaciar fa entre 40 i 60 metres d’alçada, té una longitud d’uns 30 quilòmetres des del naixement fins al Lago Argentino (el seu final), i una superfície de 257 km2 (perquè us en feu una idea, similar a la grandària de Buenos Aires). El seu color blavós et captiva i les mil i una formes inimaginables del gel et fan volar la imaginació, tot això combinat amb el color turquesa de l’aigua del llac et transporten a un indret màgic, de conte. Un conte que es podria titular perfectament: L’imperdible Perito Moreno i els senyors de les presses.

Joan i Anna