Lillianett Ramírez: “He convençut el meu marit perquè deixi la mineria”

La dona que va rebre la primera carta que va emergir de les entranyes de la mina de San José rebela com ha viscut els moments més intensos del llarg captiveri del seu marit.

Copiapó, Xile - Joan Figueras

Foto per Anna Moradell

“En el moment que em van dir que havien trobat els miners amb vida em vaig desmaiar. Quan vaig recuperar el coneixement el primer que vaig fer va ser donar gràcies a la Verge que havia instal·lat a la cantina de la mina”. Amb aquestes paraules Lillianett Ramírez descriu l’emotivitat de la llarga espera per l’alliberament dels 33 miners que va viure al Campamento Esperanza. Un altre dels instants més impactants per la dona de Mario Gómez va ser quan va saber que ella era la única dona que havia rebut una carta per part dels miners atrapats. Una carta que guarda com si fos el mineral més preuat de la mina.

Mario Gómez té 63 anys i és el miner amb més experiència dels 33 rescatats a la mina de Copiapó: des dels 12 anys que es dedica a aquesta sacrificada professió. Pare de quatre filles, està casat amb Lillianett Ramírez des de fa 30 anys. El “mocho” Gómez –tal i com l’anomenen- va ser qui va escriure la carta que anava enganxada al missatge on els miners anunciaven que estaven vius. “Primer van veure la carta, la nota en que deien que els 33 estaven bé va caure i ningú no se’n va adonar. No va ser fins més tard que un operari va trobar el missatge”, explica emocionada Lillianett.

L’esposa de Mario Gómez de 52 anys, visiblement cansada per tot el procés, no tant sols per la tensa espera a la mina al llarg dels últims 69 dies, sino també pel fet d’haver atès la premsa de diversos països, afirma que un cop hagin donat d’alta el seu marit es casaran per l’esglèsia ja que fins ara estàven casats pel civil i ho faran el pròxim 7 de novembre, dia de l’aniversari de Mario Gómez.

El miner més vell de la mina, i un dels que estava més delicat de salut- patia de silicosis i d’hipertenció arterial- i la primera dona que va rebre una carta d’un miner en la cèlebre mina de San José ja han acordat que després de més de cinc dècades de professió ha arribat el moment de posar-hi punt i final. Aquesta tràgica experiènca amb final feliç ha estat el detonant perquè aquesta parella hagi pres la decisió-abans de sortir de l’hospital- d’abondonar la mineria. Ja fa un temps que s’havien plantejat aquesta possibiliat, però les alternatives que tenien no complien les necessitats econòmiques per tirar endavant la família. A partir d’ara en Mario i la Lillianett gaudiran d’una vida plegats sense el patiment que suposa endinsar-se dins de la terra sense saber si tornara’n a retrobar-se.

Judith Torrea: "A Ciudad Juárez el perill és estar viu"

Maig 2010
Per Joan Figueras Bello

Ciudad Juárez, en la sombra del Narcotráfico. Aquest és el nom del blog de l’única periodista estrangera que viu i treballa permanentment en la que està considerada la ciutat més perillosa del món, i la seva autora no és altra que la navarresa Judith Torrea. Juaritos, tal i com l’anomenen els autòctons, és una ciutat situada a la frontera entre els Estats Units i Mèxic, entre el consum i la producció de droga, entre la seguretat i l’horror. I és que tant sols 2 quilòmetres separen Texas, la segona ciutat més segura dels Estats Units, de Ciudad Juárez, la més perillosa del món.

Judith Torrea, Premi Ortega y Gasset de periodisme digital 2010, s’ha especialitzat durant els últims 13 anys en cobrir els problemes que hi ha a la frontera entre els dos països al nord i el sud del Rio Bravo, mostrant aquesta realitat tant per mitjans nord-americans (The Texas observer), com mexicans (Letras Libres), així com també europeus (El País o Le Monde Diplomatique).

I com es viu i treballa en una ciutat devastada pel narcotràfic, els feminicidis, el crim organitzat, la corrupció i la impunitat? La Judith ho té clar, s’aferra a l’alegria per viure i sobretot es convenç de la importància de donar veu als meus desvalguts, perquè de vegades els periodistes “som la seva única llum”. Torrea creu que l’esperança a tanta destrucció – més de 6.000 morts des de l’arribada de Felipe Calderón al poder- és la mateixa gent de Ciudad Juárez, a través de les seves ganes de treballar i de viure. Tot i que assegura que en la situació actual de Ciudad Juárez, “ja no s’hi pot viure”, i on “el perill és estar viu”.

Judith Torrea, periodista per vocació i passió, explica la realitat de Ciudad Juarez amb un to calmat i dolç, gairebé com qui t’explica un conte. Vital i enèrgica, pausada i tranquila, afirma que és una persona sensible però que quan es posa la granota de treball és transforma en una reportera intrèpida, on l’únic que li importa és buscar i trobar la veritat de la realitat. També assegura que està molt agraïda pels reconeixements que està rebent, però que no els està disfrutant, ja que “la reflexió i l’analisi del dolor com a persona és molt més dur que viure aquesta realitat com a periodista”.

Segons Torrea, les solucions a tant d’horror estan en la creació d’un Estat de Dret “real” i la lluita per combatre la pobresa i la corrupció, perquè per aquesta periodista navarresa però que se sent molt mexicana, “sense corrupció no hi hauria narcotràfic”.

Pots consultar el blog de Judith Torrea: Ciudad Juárez, en la sombra del narcotráfico.