Viatjant amb el Che (I)

“¿Por qué será que que el Che tiene esa peligrosa costumbre de seguir naciendo? Cuanto más lo insultan, lo manipulan, lo traicionan, más nace. Él es el más nacedor de todos. ¿No será porque el Che decía lo que pensaba y hacía lo que decía? ¿No será porqué eso sigue siendo tan extraordinario, en un mundo donde las palabras y los hechos muy rara vez se encuentran, y cuando se encuentran no se saludan porque no se reconocen?”

Amb aquestes sàvies paraules de l’escriptor i assatgista uruguaià, Eduardo Galeano, em sento amb la obligació d’explicar i compartir la meva experiència boliviana, que per sort encara no ha arribat a la seva fi. Una experiència que m’ha fet descobrir una figura que tenia ganes de conèixer, una figura que m’ha inspirat força, ganes de viure al màxim, i un desig immens de comunicar-me, fruit de la fe en l’èsser humà, incitada per aquest gran personatge del segle XX. I aquest no és cap altre que Ernesto Guevara de la Serna, el Che.

Potosí s’ha creuat en el meu camí, en el nostre camí. Portem (amb l’Anna) gairebé una semana a Bolivia, i ja hem viscut un fotimé d’aventures. Vam entrar al país per la frontera xilena, sortint de Calama via Ollagüe. Tant bon punt vam posar els peus a quarts de sis de la matinada en l’autobús que ens ajudaria a passar la frontera xileno-boliviana, ja vam ser conscients del canvi de rumb (amb tots els sentits) que suposaria per nosaltres l’experiència boliviana.

Les ganes de conèixer Bolivia ens envaïen des de feia dies. Els preus de la patagònia xilena i argentina ens havien fet desitjar d’una manera exagerada el viatge cap al nord, cap a la Llationamèrica real, almenys la que nosaltres tan havíem anhelat i imaginat.

Abans d’arribar al desert d’Atacama, vam passar uns dies meravellosos amb la meva nona (àvia materna) a La Calera, un poblet al nord de Santiago de Xile. La seva companyia, recíprocament, ens va produïr un efecte familiar i proper, que potser necessitàvem, a l’estar tant lluny de casa en unes dates tan especials com és el Nadal. Unes vivències que em guardo per mi i pels meus, o per un capítol a part.

El dia 3 de gener partirem de La Calera en direcció a Antofagasta, una localitat costanera a 18 hores en autobús de Santiago. Tant sols vam romandre unes horetes en aquesta atractiva ciutat del nord de Xile, que exporta la major part del coure i altres minerals d’Atacama, i que és un important nucli pel comerç amb Bolivia, que va perdre aquesta regió en la Guerra del Pacífic (1879-1883).

Després de prendre una gustosíssima sopa de marisc i unes riquíssimes empanades camarón queso (gambes i formatge) al port pesquer d’Antofagasta, la nostra brúixola ens dirigí cap a San Pedro de Atacama. San Pedro destaca per ser un poble turistiquíssim però que manté la seva essència d’indret únic. El carrer Caracoles és l’eix vertebrador del poble. Perpendicularment se li van unint carrerons de terra farcits de restaurants, agències de turisme i hostals que et transporten, gairebé a un western nordamericà. Podríem dir que es tracta d’un mini Portaventura, només amb la vessant farwest, però real, res de cartró pedra.

El Càmping Los Perales, en ple centre sanpedrenc, ens va obrir les portes de bat a bat, gràcies als seus 4.000 pesos xilens per persona (6€), que tot i ser car per un càmping a Amèric del Sud, eren glòria deprés dels desorbitats preus de la Patagònia. A Los Perales hi vam passar dues fresques nits, que no ho van ser tant com ens vàren dir. El primer dia vam aprofitar per visitar, en un tour organitzat (tot és organitzat a San Pedro, i millor així perquè les alçades compliquen l’autonomia i la llibertat), la Laguna Céjar, Los Ojos del Salar i el Salar d'Atacama. Tot i que no són les excursions estrella d’Atacama, per un mòdic preu de 11.000 pesos xilens (uns 18€ per persona) et banyes en una llacuna salada, on evidentment flotes (hi ha un 3% menys de sal que al Mar Mort), pots disfrutar d’una mirada salarenca (Ojos del Salar, dos grans orificis on et pots treure les tonelades de sal que transportes de la llacuna Céjar), i sobretot pots gaudir d’una posta de sol passada per sal al Salar d'Atacama.

L’endemà ens llevàrem a les tres del matí per visitar una de les joies del Desert d’Atacama: els Gèisers de El Tatio. San Pedro es troba a 2.440 metres d’alçada i per arribar als gèisers puges fins als 4.300, la qual cosa implica una dosi important d’aigua, paciència i mal de cap. Els Gèisers de El Tatio és el camp geotèrmic més alt del món. Els circuits surten tan aviat perquè entre les 6 i les 7 és quan els géisers (fumeroles d’aigua i aire) estan en plena efervescència. Nosaltres vam tenir un petit gran problema. El nostre autobús va trigar una hora i mitja més del previst degut a uns problemes mecànics, i no vam poder gaudir ni del temps necessari, ni de la intensitat màxima d’aquestes curioses expressions geotèrmiques. No obstant, tot i l’imprevist mecànic, ens vam poder banyar a les termes contigües de El Tatio, un contrast interessant: 5ºC positius de temperatura ambient i 35ºC de temperatura de l’aigua, buff quin benestar!

Després d’haver d’empènyer el bus a 25ºC en ple sol i a 4.000 metres d’alçada visitàrem Machuca, que a part de ser una molt bona pel·lícula sobre la dictadura xilena, és un poblat indígena matxacaturistes en essència: carn de llama, un carrer amb quatre cases típiques i quatre indígenes que et demanen calers per qualsevol foto. Ah, i una curiosa història que presumiblement aportava dosis de fortuna als seus protagonistes. Per cap d’any els pocs habitants del poble, després de la festa i el trago, es dediquen a tirar ous a les campanes de l’església. Naturalment pocs són (després de la turca) els que afinen a tocar-les i l’esgésia es lleva empastifada d’ous.

Acomiadàrem San Pedro d’Atacama amb una pizza bonissima i finissima que ens va deixà un bon regust de boca, tot i la pols del desert més àrid del món. L’endemà marxàvem cap a Calama on volíem emprendre el camí cap a l’ansiada Bolivia. El destí però, va fer que haguéssim de fer escala en aquesta ciutat, famosa per ser el dormitori dels miners de Chuquicamata, una de les mines a cel obert més grans del món (té una profunditat major que el llac més fons dels Estats Units), i que converteix a Xile en el primer exportador mudial de coure. Així doncs durant 3 dies vàrem carregar piles, plasmar les nostres vivències en forma audiovisual i traçar la nostra ruta pel país on el Che va viure els seus últims somnis.

Joan