Video-documental: Les entranyes de la mina de Potosí

Els espanyols van fundar Potosí el 1545 arran del descobriment de plata a la mina de Cerro Rico a 5200 metres d'altura. Gràcies a la plata, a finals del segle XVIII, Potosí es convertí en la ciutat més gran, rica i pròspera de tota Amèrica Llatina. Milions d'indígenes i esclaus portats d'Àfrica van ser reclutats per explotar les mines en unes condicions infrahumanes que provocàren milions de morts.

En ple segle XXI les condicions d'aquests treballadors no han millorat gaire. Treballen fins a dotze hores per un sou màxim de 10 € al dia, amb una esperança de vida que no supera els 55 anys. Com ells mateixos ens expliquen, les seves alternatives laborals per guanyar un sou mínimament decent són gairabé nul·les.

Nosaltres hem tingut la oportunitat de conèixer-ho de primera mà i us volem fer arribar part de la nostra experiència.

Carta des del Boldito

“Acá en el rio van a ver hartos animales. Van a ver búfalos, delfines blancos, pequeños cocodrilos y un sinfín de especies”. Tot el món va dir.

Estimada família:

L’únic que se sent en el Boldito a les 13.12 de la tarda és el soroll del seu motor. La senyora Regina, la cuinera, està rentant la roba a la proa del vaixell. Com bé va dir la mestressa, la dona del capità Freddy, la cuinera és “gorda i petisa”. No deu fer ni un metre i mig, és quadrada de cintura i generosa de carns. Té cara de mala llet, adusta de tracte i de moviments curts i clars. Guarda amb cel la clau del rebost, no fos cas que un mariner llarg de gana s’atrevís a requisar una mica d’arròs sobrer o pa eixut enmig de la nit.

A l’altre punta del vaixell en un dels quatre camarots la noia riallera treu merda de la seva habitació, que comparteix amb l’Oliver. Ella, tant sols amb la mirada li recrimina la quantitat de brutícia que hi ha al dormitori: papers, llaunes i tot tipus de sinònims acompanyen el terra i prestatges de l’habitació. Ell se la mira resignat, sense obrir boca amb cara de no haver trencat mai un plat. Això si, la merda la treu ella.

Mentrestant, en Juan Carlos s’acaba d’aixecar de la seva son timonera. Està dinant al menjador del barco, mig endormiscat i sense dents al centre de la dentadura xarrupa la sopa que la cuinera li ha deixat preparada. A la taula no hi falten l’oli picantíssim fet a base de pebrots cuents (molts pebrots), aigua de riu - la que ells veuen, de color tèrbol i gust desconegut- i una bona dosi de gana abans de tornar a abocar-se a la solitud del timó.

Al meu costat, a la barca contigua que transporta mitja tona de gasolina riu Mamoré avall, tinc el company hamaqué, politòleg i músic aficionadíssim de la música andina, Wenceslao Moro. Metre setanta, barba tupida, somriure imperfecte. Un pibe bonairense amant de la bona vida però estridentment meticulós amb el canut. Potser -i esperem que així sigui- serà el pròxim llogater de la nostra casa al barri de Barracas de Buenos Aires. Continuarem informant.

El Boldito té 3 pisos. Al pis de baix hi ha la sala de màquines, els dos lavabos (un amb dutxa) i dos camarots a banda i banda. En el primer pis és on es fa la bugada i el manteniment del vaixell. A part, també hi ha una petita embarcació motora per arribar a terra en casos d’emergència o per anar a cercar quelcom necessari per menjar en moments puntuals.

Per accedir al segon pis ho pots fer per la proa o per la popa a través d’unes escaletes metàliques. Al segon pis hi han els dos camarots principals, on en una hi dormen el capità, la seva dona i una neta ; i a l’altre hi dormen el fill del capità i timoner, la seva dona -la més amable i afable del grup- i el seu fillet entramaliadet i viu com la gana, el petit Freddy. Les dues habitacions estan equipades amb televisor que funciona a ple rendiment per amenitzar l’avorriment de grans i petits a totes hores. En aquest pis també hi ha el menjador (una taula amb quatre cadires) amb un freezer i la cuina, petita com ella sola però suficient per alimentar un regiment.

Al pis de dalt hi ha lloc pel timó, el timoner i una terrrassa, de fet, la que ha estat la nostra terrassa amb vistes durant quatre dies. L’Anna gaudeix d’una migdiada intensa dins la nostra casa (tenda a joc amb el mobiliari blau del barco), sota la bandera boliviana. En Mario, el carismàtic timoner amb les seves ulleres fosques i la seva armilla way-em-si-ei ens ha portat pel bon camí durant tots aquests dies. Uns dies passats per aigua, sol, calor, arròs, plàtans i hores mortes entre exèrcits de mosquits que ens han omplert d’amor i petons amb dedicatòria.

Finalment no s’ha confirmat el que tothom deia, i a part d’alguna garsa, algún cormorà i tres lloros vermells, l´únic que hem vist -harto- per aquestes contrades han estat els estimadíssims mosquits petoners.

Us envien records l’anna, en joan i els mosquits, directament des de la selva de les terres baixes bolivianes.

Atentament

joan i anna

Pd: Res és el que sembla...

Després de parlar amb la Gleidy, la jove del capità Freddy, la història del vaixell ha canviat de rumb. Intuïtivament la nostra carta-història començava amb la cuinera Regina. Doncs bé, la cuinera s’ha convertit en Supermestressa del vaixell. És la veterana del grup i mana gairebé més que el capità. Aquest, en Freddy, un home amb una flema i una parsimònia hiperbòliques es gastava tots els emoluments en senyoretes de farolet roig, qui ho hauria de dir. És per això que darrerament en totes les travessies l’acompanya la seva dona, per curar-li la soletat i readreçar-li la cartera.

L’Oliver, un dels mecànics, és el pare de la neta, la que cuiden els avis. Es veu que quan va néixer fa 9 anys, els seus pares es van separar, i cap dels dos se’n va voler fer càrrec, l’àvia apenada, li va guarir la ferida. El curiós del cas és que la nena sap qui és son pare, amb qui conviu, aparentment com si res en el vaixell. Des de llavors els avis tenen la custodia. Però com que l’àvia ara ha de vigilar el marit navegant, la Gleidy la cuida un cop a terra. Ara l’Oliver té una nova dona que l’acompanya en algunes travessies, no totes, ja que es veu que és més dropa que el jaure i l’àvia i la cuinera no la poden ni veure.

Una altra de les noies, la més introvertida i misteriosa, tant que no sabem ni el seu nom, i que presuposàvem nòvia d’en Juan Carlos, es veu que és cuinera d’una altra embarcació que va sortir sense ella, perquè es va quedar adormida al poble per culpa d’una borratxera descomunal, tot i que es pensaven que ella estava dormint la mona al vaixell.

Per últim en Mario, el timoner modern, no es porta gaire bé amb en Freddy, ja que resulta ser l’espia, el delator i el confident de l’amo del Boldito. Li explica totes les aventures i desventures hagudes i per haver en aquest vaixellet blau. Suposo que nosaltres serem part d’aquestes aventures que en Mario li explicarà a l’amo. Si més no serà una de tantes que han passat, passen i passaran pel Boldito, el vaixell blau.

Viatjant amb el Che (II). Salar de Uyuni

Finalment trepitjàrem Bolivia després d’un intens viatge de 12 hores amb autobús amanit amb fred, pols i una aturada obligatòria, degut a l’enèssim problema mecànic de l’òmnibus. Uyuni, una població de 20.000 habitants ens esperava a 3.669 metres d’alçada, amb més fred, vent i pluja. Un acollidor hostal ens aixoplugà de les inclemències del temps per 70 bolivians l’habitació (7€).

Bolivia té una població de gairebé 10 milions d’habitants i una extensió de quasi 1.100.000 km quadrats (com Espanya i França juntes). La capital de facto és La Paz, però Sucre l’administra constitucionalment. Com a idiomes oficials hi ha l’espanyol, el quechua, l’aimara i el guaraní, i més del 60% de la seva població és indígena. Bolivia és el país més elevat, aïllat i escarpat de l’Amèrica del Sud i és dels més freds, calurosos i ventosos del planeta, la qual cosa el converteix en un dels més inòspits i dusos, i alhora apassionants del món. Tot i ser el país llatinoamericà més ric en recursos naturals, és el més pobre de tot sudamèrica amb una renta per càpita entorn els 1000 dòlars anuals.

El 1970 Eduardo Galeano en una crònica anomenada Toda Bolívia en un vagón, descrivia així el país altiplànic: ”Las vías están anegadas. Es época de lluvias (de novembre a març) y de las montañas se ha desprendido una mazamorra de barro y piedras que obstruye el paso durante varios kilometros. Las vías están anegadas: no se sabe por cuanto tiempo nos quedaremos aquí, clavados en medio de la cordillera desierta. <<¿Un día?>> <>> <<¿Quince días?>> <>>. No cabe una aguja en el vagón de segunda, repleto de contrabandistas y de contrabando, de mujeres indígenas de rostros minerales con sus niños a la espalda, niños de todos los tamaños, gallinas, ovejas a medio desollar, bultos de mercaderías que forman sólidas fortalezas inexpugnables todo a lo largo del pasillo.”

Som a principis de 2011 i el país no ha canviat gaire. Tot a Bolivia és una aventura, tant per les coses bones com per les dolentes. Els tres dies que vam passar al Salar d’Uyuni en són una bona prova. Els touroperadors et destaquen al detall el que faràs durant els tres dies i dues nits que dura l’expedició al salar més gran del món (12.000 km quadrats). Surts a les 10 del matí (hora amunt, hora avall) amb un jeep tot terreny que als 10 minuts ja se li ha parat el motor. No hi ha problema, el guía, en Sebastian, a més a més de conductor, era mecànic, cuiner, cambrer i un llarg etcétera, tan llarg com els tres dies que vam passar en l’inòspit Salar d’Uyuni.

El primer que vam visitar va ser un cementiri de trens: un enganyaturistes amb tota regla. Tot seguit quan tot just iniciàvem l’excursió cap al Salar, un control policial ens fa retrocedir fins a Uyuni per a cercar una llista amb tots els components de l’excursió (i un pensa: no hagués estat millor portar-la d’un bon principi? El que dèiem... una aventura). Després de parar en algún poblet per comprar quatre artesanies i veure algún museu, finalment vam arribar al Salar. L’espera havia valgut la pena. Quilometres i quilometres de planícies blanques s’escampàven al voltant nostre, sota un sol de justicia, la immensitat estava pintada de blanc.

La següent parada va ser a l’Isla del pescado o Isla Incahuasi. Era com un miratge enmig del desert blanc. La illa estava formada per roques, corall, càctus centenaris i una espectacular vista de tot el Salar. Una agulla en un paller, un alè d’esperança en la desesperança blanca. A partir de llavors el blanc va continuar sent el company protagonista de l’excursió fins arribar allà on haviem de passar la nit, i on va començar una altra aventura boliviana.

L’agència de viatges en la que havíem contractat l’excursió ens havia promès que dormiríem en un hotel de sal. Quina va ser la nostra sorpresa quan de sobte el lloc on suposadament havíem de passar la nit ja estava ocupat. Vet aquí que ningú ens havia dit que el primer que arribava s’hi quedava. Un petit detall que no us havia dit és que tots els viatges al Salar són organitzats i hi han com 40 agències diferents, és a dir que és com una caravana de 4x4 a la recerca del millor lloc. Vam continuar conduïnt durant una hora i mitja fins que vam trobar un hotel amb suficients places pels 18 expedicionaris, però com que qui avisa no és traïdor, i ja havíem avisat que Bolivia era una aventura, l’hotel no era de sal com ens havien promés.

En aquest punt el grup es va dividir entre els de bon aconformar, partidaris de quedar-se amb l’hotel que després de molta recerca haviem trobat, i els que van clamar al cel i van muntar un sarau perquè Bolivia deixés de ser Bolivia, i els bolivians deixessin de ser bolivians. Finalment aquella nit la sal va formar part del nostre entorn i vam tenir l’aclucada d’ull més salada que mai havíem tingut.

L’endemà perquè no ens agafés el toro amb l’hotel de la nit següent ens vam haver de llevar més aviat del previst. A les 5 tocàven matines. De fet els tres dies van transcòrrer a toc de timbal: parada de cinc minuts al lloc turístic de torn, quatre fotografies, tres esbufecs, dues mirades i un crit de: VAMOS, VAMOS!!! Això si parant a les imponents llacunes altiplàniques que s’obrien a més de 4000 metres d’altura, acollint a la més diversa fauna i flora del desert (a destacar: els flamencs de tres espècies que posaven com els més presumits del barri).

Després d’un dia de calor sufocant, vent polsós i paisatges exhuberant arribàrem dels primers al nostre refugi. L’alçada feia de les seves i conjuntament amb el cansament acumulat durant les hores extremes del viatge provocaren un efecte somnífer important. No obstant i després d’un bon sopar de carn de llama i un vinet acceptable, el mal d’altura va guanyar al cansament i la nit –tot i ser curta en hores- va ser llarga en sofriment.

Encara amb llaganyes als ulls i el cap com un bombu –això sí, i no sé per quins set sous, l’Anna fresca com una rosa- arribàvem al punt més alt del nostre trajecte a 4950 metres d’altura: els Gèysers Sol de Mañana. Allí, encara de matinada, uns pous profunds de fang i fumaroles sulforoses feien les delícies dels pocs agusarats que s’atrevien a desafiar el fred i la son pròpies d’aquella hora del matí. Tot seguit un relaxant i reconfortant banyet a les Termes naturals de Polques de la que emanava una aigüa calentoneta a 36º, que amb el contrast dels 5 grauets de temperatura ambient, hi cantàven els àngels.

Laguna verde i Volcán Licancabur van ser les dues últimes estampes d’un viatge llarg, dur i caòtic, però al mateix temps intens, aventurat i fascinant. Fins al punt que el podríem recomanar al més aventurer dels nostres amics, però no al més acomodat. Un cop vam haver-nos desfet de la meitat de la tripulació (dues escoceses i una japonesa de molt bona mena que van enfilar el camí d’Atacama), a les nostres tres ànimes catalanes (l’Andreu d’Olot va ser un excel•lent company de viatge) encara ens quedaven 7 hores de pols, música pop-peruana a lo Wendy, i unes terribles ganes de posar punt i final a aquesta Gran Aventura.

Tupiza es convertiria aquella mateixa nit en la nostra següent aventura. Un poble que de matinada ens va obrir les portes d’un indret tranquil, acollidor i amb un paisatge totalment diferent al que el Salar ens havia mostrat. La nit de Tupiza desprenia un roig intens directament de les seves entranyes. El roig sortia de les muntanyes, com si darrere seu hi hagués amagat en persona el mateix Che Guevara.

El Che, abans de convertir-se en guerrer llatinoamericà i durant el segon viatge per Amèrica llatina (com nosaltres), va escriure aquestes lletres amb les que ens hi sentim molt identificats: “ El nombre del ladero ha cambiado, ahora Alberto se llama Calica; pero el viaje es el mismo: dos voluntades dispersas extendiéndose por América sin saber precisamente qué buscan ni cuál es el norte”. En aquest cas la companya de viatge no ha canviat, l’Anna continua sent la meva voluntat dispersa.

joan

Veient les estrelles des de la ciutat més alta del món

Bolívia: tantes olors, gustos i menjars diferents... un no es pot resistir de probar-ho tot i malgrat el meu estòmac està a proba de bombes... aquesta última-- ha esclatat sense control. A mitja nit em desperto a l’habitació que acababem de llogar al centre de Potosí (la ciutat més alta del món) on hi haviem arribat feia poques hores per un camí de cabres procedents de Tupiza. Em desperto amb un sobresalt, suada i pàlida. Què passa? Només fan falta pocs segons per adonar-me què o qui m’ha despertat... els meus budells es regiren, el meu estòmac es queixa, i em provoquen un dolor que em fan veure les estrelles. Tot seguit em trobeu sentada al vàter, semblo una font, rajant per dalt i per baix incontroladament. Tot aquest escenari es prolonga fins les sis del matí quan en Joan desesperat i sense saber què més fer em diu: anem al metge, JA! Un taxi ens espera a fora. Mig tambelajant però amb el recolzament d’en Joan hi arribem, estic molt marejada.

La consulta del metge sembla més aviat la d’un veterinari. El preu: 10 bolivians la consulta, 1 €, això fa por. Em fa quatre preguntes i em pren la pressió: 80/50 què esperaveu? la font ja està seca. Em diu que estic molt pàlida i el cor està accelerat (haver perdut més d’un litre i estar a més de 4000 m. d’altura no ajuda). Em palpa la panxa i troba el punt exacte de l’infecció (quin mal!), és a una part de l’intestí prim. Ja té diagnòstic: la malaltia del viatjer. Alguna cosa que he menjat i m’ha provocat una infecció per no estar acostumada a aquests gèrmens. La cura? El suero oral que m’havia anat a comprar en Joan unes hores abans no em feia efecte. Al cap de dos minuts de pèndreme’l ja tornava a estar fora. Així doncs el metge decideix que m’han d’injectar suero i altres medicaments amb els quals “enseguidita te vas a curar”. Sap greu, però la desconfiança en certs procediments en aquest país hi són i no vam poder-nos estar de preguntar-li un parell de vegades si la via era nova i estèril. Per sort ho era, nosaltres més tranquils, però ell una mica ofès amb la pregunta.

Passem de la consulta del “veterinari” a la sala de tractament que semblava un hospital de campanya de la Segona Guerra Mundial. Per sort, estava buit. En Joan va haver de tornar anar a comprar a correcuita a la fàrmacia tot el que m’havien d’administar, inclús el suero i l’equip. Allà va aparèixer una infermera molt amable, la Carmen, i em va col·locar la palometa (tipus de via intravenosa més petita i per procediments de poca durada) amb el suero. Amb els medicaments el cel es va obrir, el dolor va començar a cedir i vaig poder dormir una horeta! Vam estar allà entre dos i tres hores i quan es va acabar el suero vam marxar.

En comptes de visitar la ciutat colonial de Potosí tal i com haviem planejat el dia anterior vam passar-nos tot el dia a l’habitació... fent repòs. Sortosament, jo tenia el millor infermer del món!

Anna

Viatjant amb el Che (I)

“¿Por qué será que que el Che tiene esa peligrosa costumbre de seguir naciendo? Cuanto más lo insultan, lo manipulan, lo traicionan, más nace. Él es el más nacedor de todos. ¿No será porque el Che decía lo que pensaba y hacía lo que decía? ¿No será porqué eso sigue siendo tan extraordinario, en un mundo donde las palabras y los hechos muy rara vez se encuentran, y cuando se encuentran no se saludan porque no se reconocen?”

Amb aquestes sàvies paraules de l’escriptor i assatgista uruguaià, Eduardo Galeano, em sento amb la obligació d’explicar i compartir la meva experiència boliviana, que per sort encara no ha arribat a la seva fi. Una experiència que m’ha fet descobrir una figura que tenia ganes de conèixer, una figura que m’ha inspirat força, ganes de viure al màxim, i un desig immens de comunicar-me, fruit de la fe en l’èsser humà, incitada per aquest gran personatge del segle XX. I aquest no és cap altre que Ernesto Guevara de la Serna, el Che.

Potosí s’ha creuat en el meu camí, en el nostre camí. Portem (amb l’Anna) gairebé una semana a Bolivia, i ja hem viscut un fotimé d’aventures. Vam entrar al país per la frontera xilena, sortint de Calama via Ollagüe. Tant bon punt vam posar els peus a quarts de sis de la matinada en l’autobús que ens ajudaria a passar la frontera xileno-boliviana, ja vam ser conscients del canvi de rumb (amb tots els sentits) que suposaria per nosaltres l’experiència boliviana.

Les ganes de conèixer Bolivia ens envaïen des de feia dies. Els preus de la patagònia xilena i argentina ens havien fet desitjar d’una manera exagerada el viatge cap al nord, cap a la Llationamèrica real, almenys la que nosaltres tan havíem anhelat i imaginat.

Abans d’arribar al desert d’Atacama, vam passar uns dies meravellosos amb la meva nona (àvia materna) a La Calera, un poblet al nord de Santiago de Xile. La seva companyia, recíprocament, ens va produïr un efecte familiar i proper, que potser necessitàvem, a l’estar tant lluny de casa en unes dates tan especials com és el Nadal. Unes vivències que em guardo per mi i pels meus, o per un capítol a part.

El dia 3 de gener partirem de La Calera en direcció a Antofagasta, una localitat costanera a 18 hores en autobús de Santiago. Tant sols vam romandre unes horetes en aquesta atractiva ciutat del nord de Xile, que exporta la major part del coure i altres minerals d’Atacama, i que és un important nucli pel comerç amb Bolivia, que va perdre aquesta regió en la Guerra del Pacífic (1879-1883).

Després de prendre una gustosíssima sopa de marisc i unes riquíssimes empanades camarón queso (gambes i formatge) al port pesquer d’Antofagasta, la nostra brúixola ens dirigí cap a San Pedro de Atacama. San Pedro destaca per ser un poble turistiquíssim però que manté la seva essència d’indret únic. El carrer Caracoles és l’eix vertebrador del poble. Perpendicularment se li van unint carrerons de terra farcits de restaurants, agències de turisme i hostals que et transporten, gairebé a un western nordamericà. Podríem dir que es tracta d’un mini Portaventura, només amb la vessant farwest, però real, res de cartró pedra.

El Càmping Los Perales, en ple centre sanpedrenc, ens va obrir les portes de bat a bat, gràcies als seus 4.000 pesos xilens per persona (6€), que tot i ser car per un càmping a Amèric del Sud, eren glòria deprés dels desorbitats preus de la Patagònia. A Los Perales hi vam passar dues fresques nits, que no ho van ser tant com ens vàren dir. El primer dia vam aprofitar per visitar, en un tour organitzat (tot és organitzat a San Pedro, i millor així perquè les alçades compliquen l’autonomia i la llibertat), la Laguna Céjar, Los Ojos del Salar i el Salar d'Atacama. Tot i que no són les excursions estrella d’Atacama, per un mòdic preu de 11.000 pesos xilens (uns 18€ per persona) et banyes en una llacuna salada, on evidentment flotes (hi ha un 3% menys de sal que al Mar Mort), pots disfrutar d’una mirada salarenca (Ojos del Salar, dos grans orificis on et pots treure les tonelades de sal que transportes de la llacuna Céjar), i sobretot pots gaudir d’una posta de sol passada per sal al Salar d'Atacama.

L’endemà ens llevàrem a les tres del matí per visitar una de les joies del Desert d’Atacama: els Gèisers de El Tatio. San Pedro es troba a 2.440 metres d’alçada i per arribar als gèisers puges fins als 4.300, la qual cosa implica una dosi important d’aigua, paciència i mal de cap. Els Gèisers de El Tatio és el camp geotèrmic més alt del món. Els circuits surten tan aviat perquè entre les 6 i les 7 és quan els géisers (fumeroles d’aigua i aire) estan en plena efervescència. Nosaltres vam tenir un petit gran problema. El nostre autobús va trigar una hora i mitja més del previst degut a uns problemes mecànics, i no vam poder gaudir ni del temps necessari, ni de la intensitat màxima d’aquestes curioses expressions geotèrmiques. No obstant, tot i l’imprevist mecànic, ens vam poder banyar a les termes contigües de El Tatio, un contrast interessant: 5ºC positius de temperatura ambient i 35ºC de temperatura de l’aigua, buff quin benestar!

Després d’haver d’empènyer el bus a 25ºC en ple sol i a 4.000 metres d’alçada visitàrem Machuca, que a part de ser una molt bona pel·lícula sobre la dictadura xilena, és un poblat indígena matxacaturistes en essència: carn de llama, un carrer amb quatre cases típiques i quatre indígenes que et demanen calers per qualsevol foto. Ah, i una curiosa història que presumiblement aportava dosis de fortuna als seus protagonistes. Per cap d’any els pocs habitants del poble, després de la festa i el trago, es dediquen a tirar ous a les campanes de l’església. Naturalment pocs són (després de la turca) els que afinen a tocar-les i l’esgésia es lleva empastifada d’ous.

Acomiadàrem San Pedro d’Atacama amb una pizza bonissima i finissima que ens va deixà un bon regust de boca, tot i la pols del desert més àrid del món. L’endemà marxàvem cap a Calama on volíem emprendre el camí cap a l’ansiada Bolivia. El destí però, va fer que haguéssim de fer escala en aquesta ciutat, famosa per ser el dormitori dels miners de Chuquicamata, una de les mines a cel obert més grans del món (té una profunditat major que el llac més fons dels Estats Units), i que converteix a Xile en el primer exportador mudial de coure. Així doncs durant 3 dies vàrem carregar piles, plasmar les nostres vivències en forma audiovisual i traçar la nostra ruta pel país on el Che va viure els seus últims somnis.

Joan

Primer video d'El Viatge per Amèrica del Sud

Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí...però bonament creiem que ha valgut molt la pena!!!

Esperem que us agradi. No és el National Geographic, però us acostarà una mica més a nosaltres... A més a més aporta una dosi d'humor que ja els hi agradaria amb ells...perdoneu però algú ho havia de dir;)

A reveure i Bon Any a tothom!!!

Ostres, les Torres!!!

Mare meva! Quin cap que tenim! Ara que ens voliem posar al dia amb el blog ens hem adonat que faltava una part important! Abans de l’Imperdible Perito Moreno vam visitar el magnífic, espectacular i caríssim Parc Nacional de les Torres del Paine (25 € entrada, només descompte per xilens, primera clavada). Per arribar-hi vam parar a l’encantador poble de Puerto Natales, on no dirieu mai on vam fer nit! Al Residencial Ritz! Quina experiència! (Del tot irrecomenable però molt barat).

Puerto Natales és una ciutat costera de 18.000 habitants des d’on es vehiculen totes les expedicions i viatges cap al Parc, la qual cosa implica que està preparadíssima pel turisme. Tot tipus d’hotels, hostals i residencials equipen la ciutat, a banda de tot un ventall de restaurants per a tots els gustos i pressupostos, que fan d’aquest indret el lloc ideal per iniciar l’excursió a les Torres del Paine.

Des de Puerto Natales al Parc hi han 112 km, unes dues hores en autobús (25€ anar i tornar, segona). Val a dir que el parc és xulíssim, molt i molt bonic, però tot és car com el foc. Si el vols visitar més o menys bé, necessites com a mínim quatre dies. Tercera clavada: l’allotjament dins el parc. Els refugis, on comparteixes habitació amb vuit persones i t’has de portar el teu propi sac de dormir, et costen 40 €/persona i nit! Nosaltres vam optar per l’opció acampada, fet que implica carregar amb unes motxiles pesadíssimes i passar un fred que et fan petar les dents a mitja nit! Unes bones esterilles, un bon sac i una bona companyia solventen el problema ;)

Tot i necessitar uns quatre dies per visitar el Parc, nosaltres ho vam fer en dos. Vam escollir fer l’excursió que et porta fins el Mirador Las Torres. Vam fer el primer tram des de la Laguna Amarga fins el Refugio Chileno amb les motxiles (dues hores d’intensa pujada). Al Refugio Chileno vam plantar la nostra “casa” on ens van cobrar 6 € /persona. El fet d’acampar et dóna dret a usar els banys i una dutxa, també et permet fer servir els "termos" d’aigua calenta que ens van salvar de fred i gana, ja que ens havien dit que podríem disposar de cuina, la qual cosa no es va confirmar. D’aquesta manera vam poder menjar sopes precuinades, puré depatates en sobre, etc. Vam sobreviure els dos dies a base de queviures que il·luminadament haviem comprat a Puerto Natales, d’altra banda s’hagués consumat la quarta clavada.

Així doncs després d’una nit freda ens esperàven dues hores més de pujada i 3 i mitja de baixada... però quan diem pujada és PUJADA!!! M’haurieu de veure (a mi, a l’Anna)... amb un pam i mig de llengua fora i sort d’en Joan que m’apretava el cul perquè sinó... Tot i l’esforç i els esbufecs per arribar a dalt de tot, des del mirador, elevant-se gairebé 2.000 metres sobre l’estepa patagònica, es poden veure -si es que el temps ho permet, no com a nosaltres- les espectaculars Torres del Paine. Tres pilars de granit que conjuntament amb un llac de color verd clar al peu de les Torres, embolcallen un paisatge únic del que diuen que és el millor parc nacional d’Amèrica del Sud.

Joan i Anna

L’imperdible Perito Moreno i els senyors de les presses

Quatre de la tarda, mig endormiscats arribem a l’estació d’autobusos d’El Calafate provinents del glaciar Perito Moreno. Feia uns dies que pensàvem la manera d’arribar a Santiago de Xile des del sud de la Patagònia, la qual cosa no és gens fàcil a no sé que et vulguis deixar un ronyó i part de l’altre comprant un vol. A més si es vol pujar al nord des d’allà només es pot fer a través de la lentíssima ruta 40 per Argentina que suposa 36 h de viatge per un camí de terra fins al Bariloche. Per Xile no hi ha opció, els andes i els fiords en aquella altura no donen lloc a una carretera.

Un cop vam arribar a la terminal (amb pèrdua de barret inclosa) una companyia d’autobusos ens va dir que la millor opció era tornar a Río Gallegos (quatre hores al sud, la qual cosa no ens feia gens de gràcia, perquè no hi ha res i ja hi havíem estat) i a més havíem d’esperar un autobús fins l’endemà a la tarda que ens portaria fins a Mendoza, que es troba a 8 hores de Santiago. Vam descartar aquesta opció ja que no voliem demorar més la sortida, però vam sentir que encara tenien bitllets per Bariloche. El problema és que l’autobús sortia en 20 minuts, i encara havíem de passar per l’hostal a buscar les nostres motxilles. És a dir que en 20 minuts haviem de trobar un taxi, anar a l’hostal, agafar les coses, agafar l’ordinador que es trobava a la recepció perquè estàvem pujant un video al Youtube, que finalment no es va pujar, tornar i pagar els bitllets d’autobús....buffff...encara estem esbufegant...però ho vam fer!

Així és com ens hem plantat en aquest autobús, que ens ha acompanyat durant les últimes 26 hores de la nostra vida...apassionant, sort de les 5 o 6 pel·lícules seguides que hem vist (ja hem perdut el compte, algunes més sofribles que d’altres: La última legión, Marido accidental, El pequeño merlin, The blind side, una peli de Robin Williams i Travolta). Per cert no ens oblidem del Perito Moreno.

L’entrada al meravellós Parc Nacional del Perito Moreno, a 80 kilòmetres d’El Calafate val 15 €, 1,5 per estudiants nacionals. El tour amb barca costa 10 € per persona i dura una hora i mitja i no està mal, veus el glaciar des de 100 metres, però no és imprescindible. Nosaltres volíem fer el treking per damunt del glaciar, però hi ha un petit problema: el preu. Resulta que només hi poden anar un cert nombre de persones al dia, això fa que només l’Estat exploti les excursions, i per tant els preus són prohibitius. L’excursió de 3 hores val 100 € i la de 5 hores 140 euros, realment abusiu. Així doncs ens vam limitar a passejar per les passarel·les que vorejen el glaciar i a veure com es desfeien els 4 glaçons de gel, que fan un soroll eixordador, i que quan cauen és espectacular. Això si, val molt i molt la pena.

El glaciar fa entre 40 i 60 metres d’alçada, té una longitud d’uns 30 quilòmetres des del naixement fins al Lago Argentino (el seu final), i una superfície de 257 km2 (perquè us en feu una idea, similar a la grandària de Buenos Aires). El seu color blavós et captiva i les mil i una formes inimaginables del gel et fan volar la imaginació, tot això combinat amb el color turquesa de l’aigua del llac et transporten a un indret màgic, de conte. Un conte que es podria titular perfectament: L’imperdible Perito Moreno i els senyors de les presses.

Joan i Anna

Viatge al País de la Isla Redonda o Illa Fujitsu

Un dels principals atractius pels que s’aventuren a conèixer el punt més meridional del món és visitar l’espectacular Parc Nacional de Tierra del Fuego. A només 12 km de la ciutat d’Ushuaia trobem l’entrada a aquest parc (13€ entrada per estrangers – 1 € entrada per estudiant nacional) on et proporcionen un mapa per poder realitzar les diferents rutes: per tots els nivells, butxaques i ganes.

Un cop pagada l'entrada, la mateixa furgoneta que et porta fins el Parc (únic transport públic, 14 € anada i tornada) t'ofereix la possibilitat de deixar-te en diferents punts. Nosaltres vam optar per conèixer una part diferent, particular, i mai més ben dit un país a part: el País de la Isla Redonda. Per això vam baixar al Puerto Guaraní on es troba la penúltima casa postal del planeta. Allí és on vam conèixer a Carlos Delorenzo, l’últim carter i el Primer Ministre de l’illa.

Des d’allà en Fernando i en Luciano, fills d'en Carlos, ens van portar amb barca fins aquesta illa situada al bell mig del Canal Beagle (trajecte amb barca 26€/persona). Una illa on només hi habita la família Lorenzo i la Prefactura (policia del mar)... Ah, ens oblidàvem d'en Rocky (el gosset que amable i pacientment ens va acompanyar durant tota la visita illenca).

Tot i que el trajecte fins l'illa és curtet (uns 10 minuts), és convenient abrigar-se, i molt, ja que fins i tot a l'estiu fa fred. Els dos guies no tenen la llengua massa llarga però si els hi estires en pots treure bastants detalls de com és la vida al culet del món. En Fernando és el gran (37 anys) , el timoner i el que tira del carro. En Luciano és el petit (30 anys), una mica dropo i rebel, però més parlanxí que en Fernando. Un cop desembarques ja t’empapes d’una tranquilitat pròpia d’un indret únic al món. Les seves principals característiques? La pau, la solitud i el silenci que conformen una sensació que et relaxa de dalt baix (podríem dir que és com una sessió integral conjunta de ioga, taitxí i fujitsu alhora... o això era una altra cosa? Bé és igual, que et relaxa moltíssim. Ah ja sé que éra fujitsu, l'anunci aquell d'electrodomèstics, que venien silenci...shhhhhhhhhh. Llavors és perfecte!)

A l'illa, els Delorenzo (“Sin la ayuda de nadie!!!") hi han construït un petit restaurant, una petita habitació on s’hi pot fer nit, i fins i tot una capelleta pels devots de la patrona del mar Stella Maris (on fins i tot t’hipots casar, algú ja ho ha fet...). Si un vol, pot adquirir un paquet on es pot dormir, menjar (3 àpats) i desplaçar-se a l’illa pel mòdic preu de 60 euros. I no us penseu que és qualsevol cosa: el menú inclou un “asado” o “centolla” (marisc), a part d’una sopa o pasta i beguda i postres...us quedareu amb gana? Això si, s’ha de reservar amb antelació. També hem de dir que nosaltres no vam tenir el gust de probar-ho. Ushuaia, així com tota la patagònia és una zona especialment cara...i els estalvis ja comencen a escassejar, així que vam tirar d’entrepans, cerveseta, i mate (...és el que hi ha).

Amb la panxa plena ja estàvem preparats per conèixer l’illa. Hi ha diferents rutes per fer, totes de diferent grau i per a tots els públics. Nosaltres vam començar amb el mirador on hi ha una vista espectacular del canal Beagle i l’illa. Tot seguit vam passar per la prefectura on hi viuen tres treballadors durant un mes seguit (i en Rocky! que hi viu sempre). I finalment vam acabar amb la ruta de l’ “aire puro” que ens va portar fins un punt elevat de l’illa des d’on es podien dissipar les illes xilenes de l’altre costat del canal i, on per cert, hi passa una ventet que casi ens tomba.

Mentres passejàvem pels boscos de “lenga” (típic arbre dels boscos de la Patagonia) ens van cridar l’atenció unes boletes de color groguenc tirant cap a tronja que penjàven dels troncs de les “lengas”. N’estava farcit! Més tard vam descobrir que eren uns fongs comestibles anomenats “Pan de Indio”, poc valorats actualment pel seu poc gust, però a la seva època va ser el principal aliment dels indis Yaganes.

Ja de tornada un passeiget congeladet amb barca fins el port de “Bahía Lapataia”, comiat dels germans Lorenzo, petit refrigeri i, la veritat...ja no vam tenir esma de visitar el parc. Arriba un moment que n’estàs fins al capdemunt de boscos i parcs naturals, així que (tot i perdre els tiquets de l’autobús) vam emprendre el retorn cap a casa (hostal entranyable), amb migdiadeta i babeta incloses. Bona nit i tapa’t!

Anna i Joan

Amb el "moquillu" penjant

Divendres al tard cap al Glaciar Martial falta gent!!! Un taxi ens va deixar al peu del telecadires (4€ des del centre), que no funciona perquè està en període de manteniment. Així doncs ens quedava un llarg camí, molt empinat per suposat, cap al Glaciar. El camí és bonic, vas vorejant el riu, tot verd, neu (tot i que és estiu)i fa força fred. Xino, xanu, fent-la petar, endrapant de tant en tant entrepans casolans fets per aquests dos catalans culdejaumets, fent quatre mil fotos...finalment vam arribar al glaciar (res de l’altre món, però com que ets a la fi del món tot pren una dimensió especial...). Això sí, la vista des de dalt impressionant! Es veu tota la ciutat d’Ushuaia que voreja el canal Beagle. A l’altre costat les illes Navarino que pertanyen a Xile.

L’excursió també va ser curiosa pel fet que la vam començar a les 8h del vespre i tornavem a les 11h de la nit! Tot el Glaciar per nosaltres sols! Però no us penseu que anàvem amb llanternes sinó que encara clarejava. De fet, demà, aquí serà el dia més llarg de l’any. Es pondrà el sol cap a les 23h i sortirà cap allà a les 5h. En realitat ni s’acaba de fer fosc del tot...

Baixada amb el moquillu penjant i directes cap al nostre nou hostal. Molt més tranquil, acollidor i amb unes vistes del canal Beagle impressionants.

Joan i Anna

Camí al cul del món (amb perdó)

Un cop ens vam acomiadar de les ballenes vam emprendre el rumb cap al punt de la terra més meridional possible: la carismàtica Ushuaia, a Tierra del Fuego (Argentina). Abans vam haver de fer escala a Río Gallegos ja que des d'allà només surten busos a Ushuaia a les 8,30h i 9h del matí. Massa tard, ens va tocar passar la resta del dia i la nit a aquesta ciutat, diriem... poc agraciada. Vam dormir a un càmping molt cuidat on vam parir el nostre primer asado genuïnament propi (sense ajuda d'argentins) i que per cert estava per llepar-s'hi els bigotis!La nit una mica freda...

Així doncs ens quedaven des de Rio Gallegos, 12 hores més en autobús, unes 12 hores realment peculiars, tenint en compte que en el viatge vam travessar la frontera xilena i argentina fins a quatre vegades en diferents transports (vaixell, autobús i si es vol en avió). El trajecte, tot i que és molt més bonic del que haviem vist fins ara, es fa pesat perquè has d’anar pujant i baixant de l’autobús per passar els respectius controls aduaners (passaport, equipatge, menjar) diverses vegades. Si almenys les pelis ajudessin...però quan et posen films per tennies estil Hasta que el cura nos separe (algú ha vista aquesta pel·lícula? Som viatgers, no retrassats...És que hi ha coses que realment clamen al cel...per on anàvem?) el viatge és fa més llarg. Per cert, tot i que el viatge fós pesat ens va permetre travessar un dels estrets més coneguts i mítics del planeta, l'Estret de Magallanes. El nom (Magallanes) impressiona i ens queda gran, però no vam deixar d'imaginar-nos, encara que només fos per uns moments, que d'alguna manera estàvem descobrint Amèrica....

En fi, tant bon punt vam haver arribat a Ushuaia, l´últim tram és realment espectacular (amb una carretera que va serpentejant les muntanyes i els llacs, espatarrant), ens vam dirigir amb tots els estris pesants a la recerca d’un lloc on passar la nit. Primer entrebanc, (sobretot si vas carregat), Ushuaia fa pujada, molta pujada! De fet recorda molt a Andorra: turístic, paradís fiscal, muntanyes, moltes botigues...però encara més empinat. Quan vam haver travessat (perque va ser una travessia) tres angostos carrers vam trobar el típic hostal per backpackers, molt de moviment, sorollós, moltes nacionalitats, moltes cuines del món. Tant sols els quedava una habitació doble, la qual cosa ens va semblar perfecte, després de 5 dies de viatge dormint al terra i en autobusos, de fet molt necessari.

Anna i Joan

Tres litres d'aigua

El nostre Gran Viatge per Amèrica Llatina ha començat. Som en Joan i l’Anna, l’Anna i en Joan, dos periodistes intrèpids amb ganes de conèixer, viatjar i explorar aquest continent tant desigual en realitats com ric en ilusions. Per davant milers de quilòmetres que ens portaran per 7 països d’Amèrica Llatina, (Argentina, Xile, Bolivia, Perú, Ecuador, Colòmbia i Venezuela) si no hi ha canvis d’última hora. Diumenge 12 a les 12 del matí hem iniciat el Gran Viatge a Buenos Aires en direcció Puerto Madryn, 1074 km i 18 hores en autobús. Llegir, veure alguna película dolenta (The american), llegir una mica més (Nosotros decimos no, Eduardo Galeano) ens han ajudat a portar millor un viatge que a partir d’ara serà el nostre modus vivendi durant uns 3 mesos.

Els estris per cuinar aquest somni? Quatre maletes. A la primera hi portem roba, sabates, neceser amb articles bàsics (raspalls de dents, colònies, desodorants, Xampus etc). A l’altra gran maleta una tenda de campanya, dos sacs de dormir, una hamaca, un trípode (que pesa un culló i part de l’altre), una pilota de futvolei i dues jaquetes d’abrigar (les úniques que portem per anar al punt més meridional del planeta). A la tercera maleta hi portem menjar: formatge, embotit, aigua, una taula petita de fusta (per tallar l’embotit i que ens serveix de plat) i un ganivet amb dedicatòria, comprades ambdúes coses al mercat artesanal de Mataderos, BS AS. Per últim a la quarta maleta (i segurament la més important), una càmara de fotos (que també fa video, no qualsevol càmara, la joia de la corona, de fet ens la vam comprar especialment per aquest viatge...) que ens permetrà retratar, documentar i filmar tot allò que ens vingui de gust, sense ella ens costaria més trobar el sentit a aquest viatge, sobretot si tenim en compte la nostra filia per la imatge i el nostre anhel periodístic de mostrar. En la tercera maleta també hi portem un ordendor que ens permet a les 2.11 hores de la matinada en un indret entre Puerto Madryn i Rio Gallegos, a la Patagònia argentina i dins d’un autobús on tothom està dormint, escriure uns relats que esperem que entretinguin a qui s’atreveixi a encarar un diari de viatges de dos grans desconeguts. També hi portem una grabadora, un micròfon de Rac1, piles, una navalla suïssa (de l’amazones), llums i llanternes...alguna cosa ens devem deixar? Ah, si un puro cohiba (pels grans moments)...que estem segurs que en seran molts.

Ostres el títol!!! Ens n’oblidavem!!!! Tres litres d’aigua...

En aquests primers dies de viatge hem pogut veure i beure força aigua, i força animals dins i fora de l’aigua. La primera parada del viatge ha esat Puerto Madryn, un enclau portuari a la costa patagònica Argentina. Molt turístic, però de gent que està de pas, sobretot per veure la fauna que aflora als voltants: pingüins de Magallanes, balenes australs, lleons i elefants marins, guanacos, Nyandús etc. Doncs bé Puerto Madryn és el lloc de sortida d’aquestes excursions, amb tot d’agències de tot tipus que et porten als diferents llocs de la zona per poder veure totes aquestes espècies. Nosaltres vam llogar cotxe (60€/dia amb 400 km lliures) i vam anar cap a Punta Tombo, 180 quilòmetres al sud de Madryn, on hi ha la reserva més gran de pingüins del planeta, després de l’Antartida. Realment val molt la pena el viatge cap a Punta Tombo, tot i que el paisatge per arribar-hi és més que lleig (estepa i més estepa i moltes bosses de plàstic, molt brut, sobretot a l’alçada de Trelew), pots veure molts pingüins i de molt aprop (de fet passen pel teu davant, i tot i que no es poden tocar...nosaltres ho vam fer ssssssssshhhhhhhhh). Els pingüins son uns personatgets molt curiosos i bastant semblants als homes: gairebé sempre ben vestits (sempre d’esmòking), amb un caminar més que graciós (a lo Fraga però amb càmara ràpida). Són monògams tot i que no sempre fidels (com nosaltres). Quina gràcia tu...

La nit la vam passar a Puerto Piràmide, a la península Valdés. Vam repostar al Carrefour i passat Puerto Madryn, a uns 100 quilòmetres al nord, previ pagament de 15 euros per persona entres en una península on pots veure (de març a desembre) ballenes gairebé rossan-te els bigotis. Vam dormir en un càmping per quatre euros per persona, al cosat de la platja. Puerto Piràmide és el lloc perfecte per passar-hi un parell de dies amb una calma brutal. Té censats uns 500 habitants, és força turístic però molt bonic. Lo bó és que té allotjament per tots els gustos, colors i butxaques. Des del Hostel per Backpackers, a l’hotelet amb encant amb vistes al mar per 80 euros l’habitació, fins al càmping, que tot i que estàvem morts del viatge, va ser la nostra opció. Doncs bé, després d’arribar (abans de posar la tenda) i amb unes ganes de dutxar-nos i rentar-nos que ens moriem, ens diuen que a aquella hora (20 hores) no hi ha aigua per dutxar-se, que degut a la zona desèrtica on ens trobem hi ha talls d’aigua....”Lavaillo” del gato i tira milles.

Busquem on sopar, com es deia el lloc?Ostres no ens en recordem, però vam menjar unes cloïsses gratinades al parmesano, que tela eh, tela!!! A fer nonón que demà tocaven matines. L’endemà al matí tampoc ens vam poder dutxar (l’horari era de 17 a 20). No podiem més i vam anar allar on es renta la roba, ens vam despullar (l’Anna parcialment) i amb 3 litres d’aigua, és a dir un litre i mig per mullar-nos i un litre i mig més per esbandir-nos ens vam dutxar, en plena patagonia i més contents que uns jínjols. Una experiència ecològicament única!!!!Tant de rollo per això??? La pròxima vegada ja buscarem un títol millor. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Per cert abans d’agafar l’autobús i tornar el cotxe, vam passar una de les hores i mitja més intenses que hem passat mai. L’experiència de poder veure ballenes de tant a prop, tot i haver de pagar 180 pesos (36 €) per anar-hi amb una embarcació, va ser espatarrant. Justament aquesta època és quan les balenes emigren cap a l’Antàrtida i se suposa que és difícil veure-les. Nosaltres en vam poder veure a grapats, amb aletades incloses, al·lucinant, espectacular. Es pot ben dir que per moments vam estar rodejats per aquests mamífers enormes, amb algún lleó marí, i amb les pesades gavines que les acompanyaven durant tot el seu viatge per picar-les i obtenir greix i carn (si haguéssim tingut una escopeta...). De veritat i amb afecte, la millor experiència de totes. Un petonet!

Joan i Anna